La tasca d’un documental no deixa de ser la d’expressar una representació o una interpretació de la realitat al voltant d’un tema o una causa específica. Els documentals d’animals són un bon exemple, així com els documentals de denúncia o, fins i tot, els que tenen finalitats humanitàries. Però Stop Filming Us, de Joris Postema, no és un documental qualsevol. En primera persona, Postema explorarà els límits de la veritat que s’explica en un documental, limitada al seu material i, per tant, amb possibilitats d’esbiaixar la mirada, i ho lliga a la Síndrome del Salvador Blanc, tan present en la visió occidental vers les ONG i el tercer món.
Mirada forana versus mirada local. Prejudicis culturals, enfocaments artístics i sensacionalisme confrontats amb artistes i membres de les comunitats locals. Joris Postema roda així un metadocumental en què es presta a sí mateix a un debat en el qual es qüestionaran les bones intencions occidentals i les seves veritables conseqüències, s’analitzaran els límits de l’ètica i la responsabilitat que suposa ser un ciutadà europeu a l’Àfrica negra, sigui com a ONG, sigui com a documentalista. A Goma, ciutat de la República Democràtica del Congo, Postema s’entrevista i usa el seu propi format documental per donar llum i veu a les lluites que lliuren la periodista Ley Uwera, el fotògraf Mugabo Baritegera i la cineasta Bernadette Vivuya per mostrar al món la veritat del Congo des d’una visió professional i artísticament local.
Tot el documental és una joia en què l’autocrítica i una realitat, sovint difuminada pel sentiment pseudocolonial i de superioritat moral occidental, afloren durant els seus 90 minuts que, val a dir, es fan curtíssims. Però sens dubte la part més brillant del documental és el seu epíleg, en el qual el propi Joris Postema es sotmet al judici local de la gent corrent de la ciutat de Goma en un col·loqui posterior a la projecció del propi documental, on rebrà afalacs i crítiques sense cap mena de censura. El colofó a una pel·lícula valenta i d’un valor incalculable, i que és plenament conscient de la contradicció que rau en ella mateixa: la seva naturalesa és justament la que està sent criticada per ella mateixa, però hauria estat millor no fer el documental?
El tema dona tant de sí, que el propi festival va organitzar, just després de la projecció del documental, un debat/col·loqui que va comptar amb la presència i la participació de Joris Postema, Bernadette Vivuya, François Dumont i Sílvia Omedes, i que podeu veure aquí en la seva totalitat. Imperdible!
