Miguel Eek, cineasta mallorquí amb una carrera documental centrada a mostrar la humanitat universal que habiten llocs discrets de la seva illa —com Ciudad de los Muertos o Próximamente, Últimos días—, no abandona la seva filosofia i se centra en un cas particular, com va fer amb Vida y Muerte de un Arquitecto. En aquest cas, un sector de la societat condemnat a l’ostracisme clínic: els pacients psiquiàtrics.
A La Primera Mujer seguirem l’Eva —d’aquí el nom del documental—, qui després de sis anys ingressada per voluntat pròpia en un hospital psiquiàtric rebrà l’alta. I la càmera d’Eek, a una distància que permet fer tangible la realitat d’Eva sense immiscir-se directament sobre ella, permetrà viure aquests primers passos cap a una vida “normal”, així com els últims dies a la clínica psiquiàtrica; barreja que permetrà treure a la llum amb molta naturalitat els sentiments de culpa de l’Eva i de la vida que ha dut, els quals, certament, podrien protagonitzar un film d’Almodóvar. El passat fallit i ple d’excessos seran explicats per la mateixa Eva, que només desitja una segona oportunitat i poder retrobar-se amb el seu fill i demanar-li perdó quinze anys després de donar-lo en adopció.
El documental transmet molta veritat i fa que empatitzis molt amb l’Eva. És comprensible que no hi hagi èpica en el fet de voler una vida normal, però potser li falta empenta guionística no tant pel relat —que és el que és—, sinó per com està explicat, ja que basa tota la seva força en l’Eva, la seva personalitat i les seves circumstàncies passades.
