Miguel Eek, cineasta mallorquí amb una carrera documental centrada a mostrar la humanitat universal que habiten llocs discrets de la seva illa —com Ciudad de los Muertos o Próximamente, Últimos días—, no abandona la seva filosofia i se centra en un cas particular, com va fer amb Vida y Muerte de un Arquitecto. En aquest cas, un sector de la societat condemnat a l’ostracisme clínic: els pacients psiquiàtrics.

A La Primera Mujer seguirem l’Eva —d’aquí el nom del documental—, qui després de sis anys ingressada per voluntat pròpia en un hospital psiquiàtric rebrà l’alta. I la càmera d’Eek, a una distància que permet fer tangible la realitat d’Eva sense immiscir-se directament sobre ella, permetrà viure aquests primers passos cap a una vida “normal”, així com els últims dies a la clínica psiquiàtrica; barreja que permetrà treure a la llum amb molta naturalitat els sentiments de culpa de l’Eva i de la vida que ha dut, els quals, certament, podrien protagonitzar un film d’Almodóvar. El passat fallit i ple d’excessos seran explicats per la mateixa Eva, que només desitja una segona oportunitat i poder retrobar-se amb el seu fill i demanar-li perdó quinze anys després de donar-lo en adopció.

El documental transmet molta veritat i fa que empatitzis molt amb l’Eva. És comprensible que no hi hagi èpica en el fet de voler una vida normal, però potser li falta empenta guionística no tant pel relat —que és el que és—, sinó per com està explicat, ja que basa tota la seva força en l’Eva, la seva personalitat i les seves circumstàncies passades.

Comparteix
AnteriorCrítica de “Stop Filming Us”. L’Alternativa 2021
SegüentAquest divendres 21 de gener al cine…
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.