No sé si em deixaré algun film cabdal d’aquest nou corrent cinematogràfic en aquesta cronologia, però el film que ens ocupa, Sky Sharks (2020), és la darrera anada d’olla gore zombie d’aquelles 100% festivaleres a la que és millor no intentar trobar-li sentit i en què els nazis són els protagonistes. Tot va començar el 2009 amb la noruega Dead Snow, que aquí es va titular amb el críptic nom Zombies Nazis, i en la qual uns excursionistes anaven a una cabana a la muntanya i despertaven això, uns zombies que eren soldats i oficials nazis de la Segona Guerra Mundial i començava la matança. El 2014 tindria una seqüela que en molts aspectes milloraria l’original, però Finlàndia va agafar la davantera el 2012 amb Iron Sky, en què ajuntaven el gènere sci-fi i els nazis (sense ser zombies), ja que aquests arribaven a la terra des de la cara oculta de la Lluna, on portaven vivint en secret 60 anys. Sí, sí, heu llegit bé. I totes aquestes meravelles han pogut veure’s al Festival de Sitges durant aquests darrers anys, tot i que la seqüela d’aquesta, Iron Sky 2: The Coming Race, va ser estrenada al 2019 i no ens va arribar. Però per sort, aquest 2020 sí que ens ha arribat Sky Sharks, una pel·lícula que porta anunciant-se des de 2014 i que, per fi, ha pogut veure la llum i oferir al gran públic la proposta més completa (i absurda) de totes les propostes gore que es fan i es desfan: taurons voladors llançamíssils pilotats per zombies nazis. I a sobre és una producció alemanya. Algú dona més?

Qui esperi trobar la quinta essència de la crítica socioeconòmica rere la metàfora dels zombies i el resorgiment de la Segona Guerra Mundial, s’ha equivocat de pel·lícula. Aquí hi ha molta sang, molts nus femenins, moltes armes, moltes explosions i, sobretot, una cutresa ben feta d’aquelles d’aplaudir i que a la 1 de la matinada, amb el públic disposat a gaudir d’un bon espectacle digne de les nits del Festival de Sitges, és tot el que es necessita. Sobretot quan, amb tota la catarsi del coronavirus, van venir a presentar el film el seu director, Marc Fehse, junt amb el seu germà i coguionista, i l’encarregat dels efectes especials. Ah, i sí, la pel·lícula té argument, i d’aquells d’agafar-se fort que venen corves: un misteriós científic intentarà, amb l’ajuda de les seves dues filles, la invasió dels superhomes zombies nazis que sorgiran quan, pel desglaç de l’Antàrtida, emergeixi una base secreta que custodiava l’arma definitiva: una armada de taurons modificats genèticament capaços de volar… i llençar míssils. Quan el caos i el terror solquin els cels, el misteriós científic es descobrirà com un dels membres de l’equip investigador durant la WWII que va crear aquest perillós exèrcit, però que va rentar la seva imatge emigrant als Estats Units i evolucionant la investigació per la creació d’una raça de supersoldats ianquis que es va testejar a la Guerra del Vietnam. Aquests soldats, ressucitats també com a zombies, seran l’última esperança de la humanitat.

El millor encert de Sky Sharks és que és prou solvent narrativament, i de fet té un ritme i un muntatge visual impactant pel tipus de producte que és, però al mateix temps sap prendre’s poc serisament perquè és plenament conscient de quin tipus de subprducte és, i a quin públic atrau. I per tant, juga deliberadament amb els clitxés d’aquest tipus de film: autorreferències, escenes exagerades i/o gratuïtes, violència extrema, i sobretot, una aura de paròdia contínua. Un exemple inicial: l’avió de l’inici, passatgers del qual saps que no sortiran massa ben parats, es mostra amb la cançó “Vamos a la Playa, Oh, Oh Oh Oh Oh!” dels anys 80. A partir d’aquí, de baixada i sense frens. I a gaudir dels zombies nazis sobre taurons voladors. Que no serà la pel·lícula de l’any, però ofereix el 100% del que promet. I això ja és dir molt.

Comparteix
AnteriorHi ha vida després de la mort?
SegüentViure sense plàstic és possible!
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.