Quan va arribar el confinament del març de 2020 en què el món es va paralitzar (sembla que faci 10 anys d’això i fa quatre dies que hi érem), Onward era una de les pel·lícules que es van quedar penjades a les cartelleres dels cinemes. Tot i que no és el mateix veure-la al cinema que a casa, si la Covid-19 no us va permetre veure-la als cinemes, la podeu recuperar a Disney+. I val la pena que ho feu, perquè és una molt bona pel·lícula tant a nivell estètic com a nivell narratiu.
És difícil parlar d’Onward, perquè és una barreja de molts gèneres: comèdia, fantasia, road movie, aventures… Molts hi veuran influències de Tolkien, Dragones y Mazmorras, Indiana Jones, Los Goonies… Més enllà d’aquesta barreja de gèneres i influències, tots aquests elements i recursos narratius tenen com a nexe els vincles familiars i la identitat.
Ens hem de situar en un món fantàstic en què la màgia ha anat perdent terreny i s’ha anat oblidant. Dos germans elfs, l’Ian i en Barley, intenten ressuscitar el seu difunt pare amb un conjur que els permetrà estar amb ell durant 24 hores. Però només aconsegueixen fer tornar del més enllà la meitat inferior del pare, és a dir, les cames. Per recuperar-lo al 100%, emprendran un viatge màgic en què hauran d’enfrontar-se a una mandràgora, fades voladores, mapes del tresor, laberints, dracs… Una aventura èpica per recuperar el pare perdut que portarà els dos germans a estrènyer el vincle que els uneix. Pel camí, a més, l’Ian descobrirà qui és i forjarà la seva identitat. Sembla una bajanada com un castell, però us asseguro que val la pena dedicar una estona a veure-la.
A nivell narratiu potser no està a l’alçada d’altres films de Pixar com Toy Story, Wall-E o Up, perquè no arrisca massa: és una pel·lícula d’aventures. Tot i així, s’ha de reconèixer que és divertidíssima en tot moment, està plena de seqüències d’acció hilarants i és d’allò més imaginativa i ocurrent. Amb aquesta pel·lícula Pixar ha tret el seu costat més blockbuster.
Un dels punts forts del film són els seus personatges i la relació que existeix entre ells: la tensió entre germans, molt diferents entre ells, fa que la pel·lícula no sigui només un divertimento, sinó una pel·lícula emotiva i commovedora. Però això que pot semblar bo ‒i ho és! No em malinterpreteu‒ s’ha de reconèixer que ja ho hem vist altres vegades.
Resumint, podem dir que tot i no ser la millor pel·lícula de Pixar fins a dia d’avui, el film té una estètica espectacular, funciona a tots els efectes i aconsegueix entretenir i emocionar. Què més se li pot demanar a una pel·lícula? RES! De vegades no calen grans floritures per fer una pel·lícula entretinguda. Al final, d’això es tracta, no?
