Per motius que ara mateix no venen al cas, m’acabo de topar amb una dada d’allò més interessant. La dada surt d’un web que no havia vist mai a la vida: Glassdoor. Per molt que no conegui la pàgina, estava entre els primers resultats, per tant, deu ser important. Segons aquesta pàgina web, el sou promig d’un becari a l’estat espanyol és de 5.079 € al mes, una dada comprovada després d’analitzar 1.034 sous. Segons la mateixa pàgina web, 21 de juliol de 2023, la fiabilitat és molt alta.
En primera instància, l’única cosa que he aconseguit fer ha estat escopir el cafè contra la pantalla del portàtil. Una reacció d’allò més natural en intentar entendre per què sóc autònom abans que becari. En segona instància he decidit contrastar la dada. Com que la pàgina m’obligava a registrar-me, he hagut de fer-ho comprovant notícies de diaris i mitjans digitals, però, és clar, sense l’etiqueteta de “Fiabilitat molt alta”, què voleu que us hi digui, no sé si m’hauria de creure les seves martingales.
Entre els deu primers resultats que deien que si la precarietat laboral dels estudiants per aquí, que si la vulneració dels drets per allà, he trobat el que buscava en un blog anomenat El Factorial: “El mito de los contratos de prácticas: lo que debes saber”. El fet que el títol de l’article em digui que es tracta d’una cosa que he de saber, em genera tanta tranquil·litat com l’etiqueteta de “Fiabilitat molt alta”. La investigació va per bon camí.
Cito la capçalera de la notícia:
“La gran mayoría de los estudiantes universitarios o de formación profesional, cuando finalizan sus estudios y quieren incorporarse al mercado laboral, no cuentan con suficiente experiencia para desarrollar un puesto de trabajo.
Una buena manera de evitar esto es que, durante sus estudios, complementen su formación haciendo prácticas en una empresa. Esta es la finalidad de los llamados «contratos de becarios» y no son sólo beneficiosos para los estudiantes, sino también para la empresa.”
Ara sí. Ja ho entenc. Com que són tan beneficiosos per a tothom, és normal que es paguin tan bé. Ara, el que no acabo d’entendre, és per què si amb aquesta oferta laboral tan esplèndida i a tothom ens va tan bé, no ho apliquen en d’altres països. A Corea del Sud, per exemple. El fet que el Ministeri obligui a treballar als estudiants a les fàbriques en condició de “pràctiques laborals” em sembla aberrant. Gairebé tan aberrant com que els instituts obliguin als joves es vegin obligats a deixar de ballar per haver d’atendre trucades de telèfon de gent molt mal educada a canvi de quatre xavos. Si no ho fan, les mitjanes d’integració laboral baixen i els instituts reben moltes menys subvencions. D’altra banda, si haguessin de pagar el que toca, les empreses s’enfonsarien. Segons les meves dades, això aquí no passa. El conveni de treball d’un teleoperador a 30 hores setmanals estableix que guanyarà 1.300 € bruts al mes. Sí, ja, no és tant com el que guanyen els becaris, però què voleu que us hi digui, aquí la gent tendeix a respondre molt bé quan t’ofereixen un any de Wifi per 24,99 € al mes a l’hora de la migdiada —suposo que serà part del caràcter mediterrani—. Un xollo absolut passar-te el dia assegut menjant pastissets mentre la gent et diu que ets simpatiquíssim i que no saben què farien sense la teva ajuda. Si els coreans ens veiessin, segur que vindrien tots cap aquí en comptes de suïcidar-se per evitar l’ansietat. Està clar que a Espanya la taxa de suïcidis no té gens a veure amb la pressió laboral que marquen els indicis empresarials de rendiment individual. Aquí els psicòlegs d’empresa poden receptar gaspatxo per passar el mal tràngol. Aquí tot són flors i violes, el sol surt fins les vuit del vespre i ningú et demana que facis hores de més. Fer-les va en contra dels drets laborals.
Si una cosa em queda clara després de veure tot això, és que aquí la Sohee hagués pogut ballar tot el dia.
Aquí la Sohee, cobrant 5.079 € al més, hagués sigut feliç.
