Fa unes setmanes que hauria d’haver escrit això, ja que fa unes setmanes que es va estrenar Isla de perros, la nova de Wes Anderson. Em sap greu. El temps és un bé molt escàs i últimament no en tinc gaire. Ara bé, he tingut unes setmanetes precioses per veure la pel·lícula amb una mica més de perspectiva. Em va semblar genial i m’ho segueix semblant.
Com a treballador al cinema, m’he trobat amb molta gent que no hi entrava pensant-se que era una pel·lícula infantil. A veure, si teniu fills petits i esteu llegint això, porteu-los a veure les de Marvel, o les de Gru, o Coco, o qualsevol merda d’animació monitoritzada, però no els dugueu a veure aquesta pel·lícula perquè no l’entendran. I si no em feu cas i l’entenen, és que teniu fills molt intel·ligents. La pel·lícula en si té un format estrany i combina diferents llengües com l’anglès (castellà si la veieu doblada) i el japonès, sense cap mena de subtítol o traducció excepte en moments concrets i justificats.
És millor que les altres? Difícil de dir-ho, ja que les úniques pel·lícules d’aquest tipus de gènere són les seves. Diguem que ha inventat un gènere, o un culte si ens posem pedants. Pel meu gust és pràcticament impossible dir quina pel·lícula de les que ha fet fins ara és millor. Podem parlar de pel·lícules més accessibles al públic general, com per exemple el Gran Hotel Budapest. Aquesta no és del tot accessible, però és de les més ambicioses. Com explica els passos que requereix una revolució de classes en stopmotion i unes quaranta càmeres és digne d’admirar. Cada detall és precís, cada paraula és significativa i cada personatge és hilarant.
A mi em va agradar, però si no esteu habituats a aquest tipus de cinema us sorprendrà. Per bé o per malament, però no sortireu igual del cinema.
