Lover
Sembla mentida que em facin escriure això, i és que encara no m’ho crec, però pel que es veu és real: no a tothom li agrada Leonardo DiCaprio. I aquí em teniu, amb una cervesa pensant què dir. Tampoc crec que faci falta dir res. Estic veritablement desconcertat. Diguem que no m’ho esperava. I més tenint en compte que, collons, és un paio la mar de versàtil. Tampoc em posaré a menjar-li el penis, però per l’amor de Déu, s’ha de tenir pa a l’ull per dir que no t’agrada. De veritat.
A veure, reflexionem. ¿Quién ama a Gilbert Grape?, Gangs of New York, El aviador, Shutter Island, Django Desencadenado, Infiltrados, Origen i El renacido. Totes pel·lícules de renom. Tots directors de renom. I el que tenen en comú és aquest actor que no deixa indiferent. La posada en escena, la veu, l’accent i la metodologia en general. No hi ha discussió. És un bon actor, per no dir dels millors del moment. Podríem dir que te la síndrome de San Miguel, qui hagi vist els anuncis sabrà de què va.
Això sí, he de reconèixer que al principi li tenia una mica de tírria. Sempre el paper de jove seductor d’ulls blaus, una mica el prototip de Hollywood. O més aviat, molt el prototip de Hollywood. Però ara ja no. Ara ja no es pot dir això. Ha fet massa coses bones. I és que per treballar tantes vegades amb Scorsese, s’ha de ser bo. Molt bo. Sinó digueu-li a Robert DeNiro. DiCaprio/DeNiro. DeNiro/DiCaprio. Potser és cosa del cognom. O de les arrels italianes. Sí, deu ser cosa del cognom. Ara no tinc tant clar que sigui bon actor. Segurament si tots els actors portessin un cognom compost italià semblarien més bons. Danny DeVito. La veritat és que funciona. És broma. I això de dir que DiCaprio no és bon actor espero que també ho sigui. Amb amor i pedanteria: no en teniu ni puta idea.
PD: Que ningú s’estranyi si al cap d’uns dies hi ha un dels dos redactors que ha deixat de publicar, és que ens haurem matat a base de llençar-nos llibres i DVDs. Segurament mori abans jo perquè estic molt prim. Coses del metabolisme, suposo.
David Muñoz
_______________________________________________________________________
Hater
No m’hagués pensat mai que això d’escriure sobre cinema (ja no dic entendre-hi una mica, ja que això és pels experts) pogués arribar a ser un esport de risc. Senyores i senyors, ladies and gentlemans, benvinguts al combat de l’any. A la meva esquerra, el gran aspirant i amant del senyor DiCaprio, David Muñoz. A la meva dreta, bé, a la dreta no, bàsicament davant de l’oponent, ja que el rival sóc jo, en Marc Orra. Sí el mateix, aquell insensat que gosa dir que en Leonardo DiCaprio no és tan bo en això de la interpretació com defensa el meu arxienemic David.
D’entrada podeu observar que he mesurat molt les meves paraules. No us emocioneu, no és un símptoma de debilitat, però seria un error molt greu que el meu primer ganxo de dretes fos insinuar que DiCaprio és un mal actor, ja que seria una insensatesa i una falta de coneixement molt gran. No m’agrada en Leo, ho reconec, però tinc els meus motius. El primer és que cada cop que el veig a la gran pantalla, no puc deixar de veure aquella cara de sex-symbol adolescent, rosset i amb somriure de bon minyó. El segon és que, de nou, cada cop el veig a la gran pantalla, tampoc puc deixar de veure aquelles arrugues que se li formen al front en cada condemnada escena on apareix el seu “careto”, en termes futbolístics podríem dir que fa un Lotina o un Valverde. És superior a mi, sempre aquella cara de pomes agres o d’estar patint una migranya permanent. Només en dues ocasions no he detectat aquest tret tant característic en el nostre amic, la primera va ser a A qui estima en Gilbert Grape?, on interpreta un noi amb discapacitat mental. Val a dir que en aquesta ocasió, ens regala una molt bona interpretació; però no cantis victòria David, és l’excepció que confirma la regla. La segona a El Renascut, però és purament una qüestió de maquillatge i vestuari, ja que amb tants abrics de pell, caputxes i una barba digne del mateix Robinson Crusoe, amb prou feines se li distingeix el rostre.
No és un mal actor, i perdoneu la meva reiteració, però és que no m’agradaria que us penséssiu que soc un kamikaze. El que dic és que no el considero una eminència de la interpretació, i menys que sigui un dels actors del moment. Tinc molt clar que els premis no són una bona vara de mesura per les avaluar les qualitats interpretatives dels actors, ja que massa vegades estan subjectes a nivells de popularitat, interessos publicitaris o interessos econòmics. Però sí que en certa mesura poden acabar essent simptomàtics, i en el cas que ens ocupa, tot i les diferents nominacions al gran premi de l’Acadèmia, sempre hi ha hagut algun rival que li ha passat la mà per la cara. Només amb El Renascut ha obtingut la preuada estatueta, i va ser més per una qüestió de pressió social que no pas pel seu treball, i això que li van fer la pel·lícula expressament per a ell.
Leonardo DiCaprio ha actuat en moltes pel·lícules, moltes d’elles de gran qualitat, però en cap ni una he detectat que ell destaqués per sobre la resta. Ull, tampoc ha estat gaires vegades per sota, simplement és manté correcte.
No sé d’on treu aquesta devoció el meu company, potser és cosa de la cervesa i els psicotròpics. De fet, jo mateix una vegada vaig comprar unes “herbes remeieres” i mentre inhalava aquell fum terapèutic, vaig decidir posar-me per segon cop el primer episodi de la saga Star Wars. El resultat em va sorprendre i espantar a parts iguals. Potser no era tan dolenta com em semblava, i aquell personatge tant estrafolari anomenat Jar Jar Binks, de sobte, em queia simpàtic. Ho veieu? El fum terapèutic de vegades ens juga males passades, però no patiu, actualment estic rehabilitat, i és que no hi ha res com portar un bon cilici a la cuixa com a penitència, pujar a Montserrat de genolls, hipnosi regressiva i dos mesos de teràpia per oblidar que durant un dia, l’Amenaça fantasma em va agradar una mica. I pensar que això m’hauria pogut passar amb en DiCaprio… encara em vénen esgarrifances.
