Em passa sovint que quan vaig als museus tinc ganes de tocar moltíssimes coses. No ben bé si es tracta d’una atracció física cap a la pols històrica o del el fet que et diguin que una cosa no es pot fer com perquè et vinguin ganes de fer-la. Suposo que es tracta d’una combinació de les dues. O de cap alhora. I és que en el fons, el que soc és un tocat dels collons. Per què no ho hauria de ser? Arriba un punt en què un s’ho guanya. El dret de tocar els collons, vull dir. Fer el que et roti quan et rota. I que ningú em digui res perquè m’emprenyo —i molt d’ull perquè treballo amb gent molt influent—. L’únic que podeu fer és riure’m les gràcies. D’aquesta manera, em puc vestir car, parlar amb gent cara, beure coses cares, menjar coses encara més cares i mirar-m’ho tot a través d’un prisma completament distorsionat. Vanitat? Genialitat? Encara no ho he decidit, però estic segur que algú ho farà per mi. Soc tant car de sentir que mai parlo per mi mateix. Que m’ho facin. Segur que en Bill Murray o l’Owen Wilson hi estarien disposats.

A més, la meva virtut creativa transcendeix les vostres capacitats de comprensió. A aquestes alçades ja m’han dit de tot, la qual cosa em fa completament invulnerable a la crítica. Surti d’on surti. He après idiomes només per poder dir que els he après. He estat amb gent només per poder dir que hi he estat. Perquè soc així, ara sí que ho puc dir, un puto geni.

Puc parlar de totes les èpoques i ho puc fer quan vulgui. Tothom m’espera. Ningú em demana mai explicacions, només sís i ouis, monsieur. Ah, la classe. Tot és saber-ne, i si en saps de saber, tot és fàcil, res s’escapa al teu control. La gent donarà per fet que en saps. Actitud, actitud de la bona. De la que ja no es porta. Com res de tot el que faig fins que ho faig jo.

Perquè les coses son així, ja porto molt de temps fent-les a la meva manera i no m’ha anat malament. Ni a ningú dels que estaven amb mi quan les vaig fer. I molt menys a ningú que estigui amb mi quan les segueixi fent. La roda gira i jo soc el motor. El món és de color pastel i jo soc la purpurina. Faig que tot brilli. Faig que tot llueixi.

Podria seguir així tot el dia, i si m’ho demaneu, ho faré. O no, dependrà de si aquesta setmana m’he de reunir amb gent cara o em puc dedicar al xampany.

En fi, em dic Wes Anderson i he fet “The French Dispatch”.