Claus i Lucas és un d’aquells llibres que tothom recomana i, sense saber com, t’embarga la sensació que ja el coneixes. D’alguna manera, el llibre t’és poderosament proper i desconegut alhora. Tot i tenir-lo al cap, no m’hi vaig trobar cara a cara fins La Setmana del llibre en català d’enguany, a la parada d’Amsterdam, sobre el taulell. La coberta, tan familiar i tan ignota, m’interpel·lava fins al punt que per més llibres que explorés, la mirada tornava a situar-se sobre Claus i Lucas. L’Helena, amiga de fatigues llibresques, em va donar l’empenta que em faltava: “És duríssim, però molt bo. I es llegeix molt ràpid”, em va dir. Duríssim, bo i ràpid; el meu tipus de llibre.
Aquesta obra de Kristof està formada per tres llibres: El gran quadern, La prova i La tercera mentida. El primer llibre és bestial, descarnat, clar, directe… et deixa mut i embadalit a cada capítol, que és com una cossa a la boca de l’estómac. Els protagonistes són dos nens, que amb una sola veu que sembla parlar, pensar i sentir a l’uníson, narren la maldat, la perversió, la mort i la violència que es respira en temps de guerra. En definitiva ens mostren, d’una forma infantil i com si d’un conte es tractés, les naturalesa de guerra i tot allò que han de fer per sobreviure. Però en el moment de màxima tensió, el llibre acaba i comença la segona part: La prova, on al llarg de vuit capítols se’ns narrarà la vida al poble d’un d’aquests germans. En aquest punt, la narració fa un gir de 180 graus, ja que és un narrador extern qui ens explica com avança aquest personatge en una mena de coming-of-age amb aires de tragèdia. I llavors arriba la tercera part: La tercera mentida, potser el llibre més singular i xocant dels tres, perquè en aquest punt el temps queda trastocat, els personatges es desequilibren, desdibuixen i canvien els seus papers. El lector queda totalment descol·locat i subjugat al joc narratiu de l’autora.
El primer que cal destacar és el gran talent narratiu d’Agota Kristof i la gran quantitat de recursos que és capaç de mobilitzar. Això és una escriptora! El primer llibre és segurament el que més impacta i el que pot despertar més afecte entre els lectors, però per a mi és el més senzill a nivell narratiu. Tot i que La prova pot semblar una narració més convencional i fins i tot plana, l’autora és capaç de canviar radicalment de registre respecte a la primera part i sortir-ne airosa. Finalment, la tercera part és per a mi la més virtuosa a nivell narratiu i la més exigent amb el lector. A La tercera mentida l’autora construeix un joc en què el lector mai no acaba de saber què és veritat i què és mentida. Com en una sala plena de miralls, no saps si el que tens al davant e´s la realitat o tan sols el seu reflex. Fins al final no vaig tenir gaire clar què estava llegint i si ho estava entenent i, a dia d’avui, encara no ho tinc gaire clar. Però no m’importa, perquè el virtuosisme de Kristof t’empeny a llegir providencialment fins al final.
En resum, Claus i Lucas és una obra que captiva tant per la seva forma com per l’impacte emocional que genera. Amb tres parts molt diferents entre elles, l’autora demostra la seva gran habilitat narrativa per parlar de les atrocitats de la guerra, la soledat i la mentida, la qual porta el lector a viure experiència única. El resultat és un llibre que tornaries a llegir i que de ben segur serà recomanat fins la fi dels temps.
Agradarà a…
A aquells que busquin una història impactant i una obra profunda. També a aquells que tinguin ganes de posar-se a prova com a lectors.
No agradarà a…
Als que no estiguin disposats a entrar al joc narratiu de l’autora i prefereixin narracions lineals i senzilles.
Imatge de portada de flatart a Freepik
