Recordo que vaig comprar L’estiu que la mare va tenir els ulls verds a la llibreria Ona un mes de desembre. Suposo que la idea de l’estiu, jo que odio l’hivern, es va instal·lar com un paràsit al meu cervell i, tot i la quantitat de llibres que vaig tenir a les mans, cap no em va seduir prou. Vaig estar temptada de llegir-lo de seguida, però la llibretera em va recomanar que, si podia esperar, el llegís a l’estiu. Li vaig fer cas i quina sort!, perquè llegir-la en el mateix moment en què té lloc l’acció ha fet que entrés a un nivell molt profund en aquesta novel·la que et trenca el cor en mil bocins.
“Aquell matí, quan l’odiava més que mai, la mare va fer trenta-nou anys. Era baixeta, grassa, ximple i lletja. Era la mare més inútil que havia existit mai. Me la mirava des de la finestra mentre ella m’esperava a la sortida de l’escola com una pidolaire. L’hauria matat només amb mig pensament.”
Així comença aquesta història protagonitzada per l’Aleksy i la seva mare: amb un odi profund. El jove odia tant la seva mare, que només accedeix a anar-se’n amb ella a passar l’estiu a França davant la promesa de ser lliure per sempre més. Només un estiu, li demana la mare. I quin estiu! Serà l’estiu que la mare va tenir els ulls verds, serà l’estiu que ho canviarà per sempre.
Us enganyaria si us digués que és un llibre fàcil, perquè amb aquesta lectura els lectors ens enfrontem a la relació que tenim amb les nostres pròpies mares. Aquí, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, perquè ser mare i ser fill de vegades és molt difícil. Especialment si, com en el cas de l’Alesky, hi ha alguna desgràcia familiar pel mig.
Així doncs, al llarg d’aquesta novel·la l’autora ens mostra la complexitat d’aquesta relació mare-fill marcada per uns fets tràgics que donen pas a sentiments d’una intensitat molt elevada. La violència, el perdó, la ràbia, la compassió, el ressentiment, l’amor… tot en aquesta novel·la s’experimenta amb una potència insòlita que et trenca per la meitat.
A la duresa dels fets que narra cal afegir-hi un lirisme que cala tant, que pots sentir el dolor i l’amor com si fossin propis. Țîbuleac ens posa la pell de gallina de vegades amb només una frase. No és només un llibre amb una història colpidora, sinó també ben narrada.
L’estiu que la mare va tenir els ulls verds és, sens dubte, d’aquells llibres que no oblides fàcilment.
Agradarà a…
A qui li agradin les històries dures i sigui capaç de mirar l’odi als ulls
No agradarà a…
Als que no estiguin disposats a deixar anar alguna llagrimeta
El fragment destacat:
La mare era una altra. No quedava res de la meva antiga mare i ja ni tan sols sabia qui era jo, qui havia estat o en què ens estàvem convertint tots dos. Jo estava convençut que el final, d’una manera o d’una altra, era molt a prop, perquè tantes coses bones se’ls concedeixen només als infants o als moribunds.
Imatge de portada de Freepik
