El públic i el jurat de la 25a edició del Festival de Màlaga es posava d’acord a l’hora de premiar Cinco lobitos, l’òpera prima de Alauda Ruiz de Azúa, que també s’enduia el premi a Millor guió. Per si això fos poc, Laia Costa i Susi Sánchez es van fer amb la Biznaga de Plata a la Millor interpretació femenina. Amb aquesta carta de presentació era de visionat obligatori.

La pel·lícula segueix l’Amaia (Laia Costa), una noia que acaba de ser mare i que, a causa dels problemes que té per conciliar la maternitat amb la feina, decideix marxar a casa dels seus pares (Susi Sánchez i Ramón Barea) perquè li donin un cop de mà amb tot plegat. I on és el pare de la criatura?, us preguntareu. Doncs va apareixent de forma intermitent, ja que ha de ser fora per feina.

Què veurem a la pel·lícula? Un retrat familiar de cap a peus del que podria ser qualsevol família que coneguem. L’espectador s’endinsa en una casa del País Basc i esdevé còmplice de situacions familiars en què, com a totes les cases, diuen més els gestos i els silencis que les paraules. Així doncs, les relacions familiars suporten tot el pes de la pel·lícula. Veurem que els pares, a més de pares, també són persones i carreguen amb els seus propis drames. Veurem que les relacions de parella fan un gir de 180 graus quan apareix una criatura. Veurem que els fills, encara que tinguem una pila d’anys i una vida adulta, sempre serem fills. Però sobretot veurem la relació maternofilial de les dues protagonistes d’aquesta història. I en aquest punt ens hem d’aturar.

La relació entre l’Amaia i la seva mare podria ser la de qualsevol mare i qualsevol filla. Podríem ser la meva mare i jo. L’Amaia admira la seva mare, però no s’hi vol assemblar. Malgrat tot, les circumstàncies la porten, amb el temps assumir aquest paper, aquell rol que històricament hem tingut les dones: el de les cures, el de tirar la família endavant, el de suportar tot el pes i tota la responsabilitat. I tot això implica també una gran renúncia, un sacrifici i (per què no?) un sofriment silenciós i solitari que només nosaltres podem entendre. Totes som filles de les nostres mares encara que ens costi reconèixer-ho. En aquest viatge familiar la química i la naturalitat entre les dues protagonistes traspassa la pantalla. Susi Sánchez i Laia Costa estan pletòriques en els seus respectius papers i que no us estranyi que a més de la Biznaga s’emportin algun Goya. Quedeu avisats…

El què és important, però també el com. Cinco lobitos compta amb la mà esquerra de Jon D. Dominguez (El hoyo, El vecino, Fe de etarras) per a la fotografia, que aconsegueix dotar el film d’una naturalitat i un realisme esparverant. Podria ser qualsevol casa, qualsevol menjador, qualsevol barri… qualsevol família. El guió, tot i que breu, mesurat, és més que suficient. Ni hi falta res ni hi sobra res.

En resum, Cinco lobitos compta amb dues actrius protagonistes en estat de gràcia que donen vida a una història senzilla però profunda i perfectament narrada que respira veritat per tots costats sobre què significa ser mare i ser filla.

 

 

AnteriorCINECLUB VIC. L’escapada
Següent“Joc de nit”, Toni Cotet i Masià
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.