18 de setembre de 2021

 

Refresca. Refresca. Refresca. Surt. Torna a entrar. Refresca. Surt. Refresca. Torna a entrar —No hi ha manera. Son les 7:15 del matí i encara no tenim accés a la reserva d’entrades. Portem gairebé una hora desperts i l’espera s’està fent insuportable— Refresca. Surt. Refresca. Torna a entrar. La contrasenya. La contrasenya, hòstia. Refresca. Surt. 7:16. Bingo.

Les hores comencen a passar diferent. Jet-lag sense viatjar. El temps va molt de pressa però la vida transita amb una lentitud opressiva. Suors fredes després del primer cafè i taquicàrdies després del cinquè. No sé fins quan més podré aguantar en aquestes condicions.

Decideixo saltar-me el passi de les 8:30, Benediction. Necessito descansar, però com que en Marc entra i surt de l’habitació constantment com si s’hagués deixat alguna cosa, no ho aconsegueixo. Cinc minuts més, sisplau. El nostre plantejament era equivocat. Des del principi, es tractava d’una cursa de resistència, no de velocitat. Hem esprintat fins la línea de meta sense saber que, en realitat, es tractava d’un punt d’avituallament. I ara estem fosos, amb els músculs garrativats i al límit del trencament fibrilar. El sentit de cobrir aquest festival d’una manera convencional comença a perdre força. Ens hem de replantejar la situació. Dormir entre sessions o intentar rapinyar una capsa d’Adderall d’alguna farmàcia de guàrdia. Estic segur que els farmacèutics entendran la nostra situació. L’ansietat és cada vegada més insistent. Això de respirar comença a ser difícil. Com els bombers de guàrdia, hem d’estar sempre preparats, però en cap moment ningú ens ha donat instrucció. Anem sobre la marxa, comptant els segons per l’impacte de la bomba d’hidrogen. Quin fart de patir.

La següent sessió és Camila saldrá esta noche, d’ Inés Barrionuevo. En Marc, a última hora, ha aconseguit entrades per acompanyar-m’hi. Ell diu que li ve molt de gust, però crec que en el fons és perquè es preocupa pel meu estat de salut. L’últim que ens podem permetre ara mateix és una crisi mental. I, a jutjar per com està el panorama, jo estic a flor de pell.

La cinta argentina parla de la revolució feminista d’un grup d’estudiants d’una escola religiosa. Res més a dir, una pel·lícula transparent, senzilla i sense pretensions, molt clara amb el seu missatge: Mi cuerpo, mi quiosco. Clar que sí. Necessitem gent que lluiti pels drets d’aquells qui no podem dormir.

Amb prou feines ens dona temps de dinar. Dos cafès entre pit i esquena i cap al Kursaal: Earwig. Projecció a les 16:00, passi de premsa a les 18:15. Això serà intens.

Lucile Hadzihalilovic, de la mà d’una fotografia perversament fosca i una banda sonora angoixant, explica la història d’una nena amb dents de gel—però gel del pal gomina seca, no aigua congelada— . Si no fos per la sinopsi que m’acabo de llegir, no tindria ous d’explicar-vos-ho. Es tracta de l’adaptació de la novel·la homònima de Brian Catling, que potser m’hauria de llegir. De principi a fi marca un to macabre, altament inflamable i anti públic-generalista. Si sou d’anar al cine a veure gent forta, vestida amb capa i calçotets, fotent pallisses a més gent forta, també vestida amb capa i calçotets —i potser ulleres de sol que canalitzen gruixuts rajos làser oculars—, aquesta pel·lícula no és per a vosaltres. I molt menys, després del petó final. Podríem dir que es tracta d’un dels millors petons de la història del cinema, sobretot perquè ningú s’havia atrevit abans a donar-li tan glamour al canibalisme sexual. Surto encès. Plètoric. Veig que no sóc l’única persona amb greus problemes mentals. Els protagonistes em representen. La pel·lícula em representa.

Intento escapar-me dos minuts abans que s’acabin els crèdits per poder fumar abans de la roda de premsa. Ho necessito. Els pulmons m’ho demanen a crits i el cervell —que fa hores que plora com un nadó famèlic— està començant a fer de les seves. Si no poso fre, d’aquí ben poc començaré a al·lucinar.

—Lo siento, tengo que ir al baño —li dic a la noia de L’Organització.

—Hasta que no se enciendan las luces no puedo dejar pasar a nadie, lo siento.

Sí, senyora. Acceptaré aquest feixisme institucional a canvi de no ser afusellat, però no li penso dedicar ni mig somriure, maleïda bruixa amargada.

Per arribar a la roda de premsa he de fer una volta digna d’un safari. Rodejar el Kursaal, envoltat de bèsties colèriques amb pressa per ser els primers. Recordeu: segon punt d’avituallament. Gent amunt i avall, tanques metàl·liques i un cordó de seguretat impassible. I això que la sala de premsa queda només un pis més avall d’on he vist la pel·lícula. N’hagués tingut prou amb saltar. Deixar-me caure. Però val més no fer tonteries. La fragilitat del periodista exhaust et pot jugar molt males passades, i ara mateix no em puc permetre que el crani se’m obri com una síndria madura. Vaig massa endarrerit amb la feina. Em queden moltes coses per fer. El final valdrà la pena, n’estic segur.

Quan entro a la sala veig a la nena, la protagonista, asseguda a primera fila. Quina actriu, de veritat, i això que no deu tenir ni dotze anys. Li dic que m’ha encantat la pel·lícula, que ho ha fet molt bé. Però no em somriu, no em diu res. Fa cara d’espantada. Els adults del seu voltant riuen amb simpatia. M’haurà entès? Li repeteixo, aquesta vegada en francès. Res de res. Una mirada al buit que em fa pensar que el més possible és que s’hagi vist en pantalla. Què li passa a la gent gran? A què ve tot aquest circ? Els nens sempre fan preguntes difícils de respondre. Li demano una foto. Accedeix.

Clic.

Clic.

Clic.

Clic.

N’hi faig moltes però em resulta impossible que quedi enfocada. Serà la seva ànima, que rebutja tot el que estem fent aquí? Segurament sí. Alguna cosa s’ha trencat dins meu. Ara sí. Tinc ganes de plorar.

—Lucile, gracias por estar aquí. Cuando me enteré de que venías no me lo podía creer. Que estés aquí lo es todo. Y es por eso que me gustaría hablar de fútbol —????—. Si fueras un jugador estarías en las mejores ligas, el número uno, jugando en algún equipo como el PSG, siempre con el balón en los pies —m’he perdut. Aquest paio rabassut, en la primera pregunta de tota la roda de premsa acaba de comparar la Lucile Hadzihalilovic amb l’Mbappé. És increïble. Es pot saber d’on surt aquesta gent? I jo pensant que delirava. Ni als festivals de cinema ens desempalleguem de la premsa esportiva. Sangoneres infiltrades, xuclant la poca sang que ens queda, mostrant menys imaginació que el procés de producció en cadena. McPeriodisme en estat pur.  

La pobra dona no sap on ficar-se. Cap pregunta, només una comparació d’allò més fatídica.

El moderador dóna les gràcies i passa a una altra pregunta. Purtràmitpurtràmitpurtràmit.

Quan em passen el micròfon demano per l’atmosfera del rodatge. Davant un plantejament tan fosc i llòbrec, m’imagino que tots els actors van viure en la seva pròpia pell els malsons d’Edgar Allan Poe. Però no. Resulta que s’ho van passar bé —com la gent normal un dia de sol—, tot i els inconvenients logístics provocats per la pandèmia. No resulta tan senzill trobar llocs on gravar quan les fronteres estan tancades, i molt menys expedir passaports. Tot i així, se’n van sortir amb escreix. Una obra que, tot i que la premsa l’hagi volatilitzat, durarà pels temps dels temps.

Surto a mitja roda de premsa i la càmera em grava. Em renyen. Acabo de fotre enlaire totes les hores de preparació i esforç que L’Organització ha destinat a aconseguir un bon angle. El meu cul és el nou protagonista de la roda, i és que realment vaig de cul. D’aquí deu minuts he de ser al Principal per la sessió de les 19:30, Arthur Rambo. Quin fart de córrer.

Quan arribo faig pudor de suor acumulada. Maleït estrès.  Un altre problema per afegir a la meva llista de preocupacions. Així ningú em prendrà per un professional,  però què voleu que us digui, si amb prou feina tenim temps per dormir, imagineu-vos dutxar-se. Els periodistes de veritat fan pudor. Pudor de notícia.

La cinta francesa, dirigida per Laurent Cantet, parla d’un escriptor en auge, Karim D, que del dia a la nit passa de ser la persona més estimada de França a un pària amenaçat de mort. El motiu? Uns tuits molt ofensius sota el pseudònim d’Arthur Rambo. La pel·lícula no té res de dolent, està ben feta, però al cap de mitja hora de sessió aixeco el cul de la butaca i me’n vaig. Tinc massa feina com per haver-me de preocupar pel que un paio egocèntric posa al Twitter. La vida ens aniria molt millor si alcéssim el cap de la pantalla de tant en tant. I si no mireu en Marc, subjugat a l’extracció d’abscessos per aconseguir relaxar-se. Les societats modernes estan malaltes.  És el debat que planteja. Això i que s’ha de vigilar amb què dius a les xarxes socials. Per mi, amb deu minuts de debat n’hi ha prou. Ras i curt: el mòbil al riu i a pastar fang, que la vida son dos dies.

Vaig al bar i m’enduc el portàtil: Cervesa. Patxaran. Pintxos. Vida austera.

No porto ni deu minuts escrivint quan apareix en Jose per la porta.

—Hombre, David, mangante, ¿cómo va?

—Pues aquí, disfrutando los pocos minutos de vida que tengo al día.

Vol una Coca-Cola, però al bar només tenen light.

—Eso es importante, porque si no lo haces ahora… ¿cuándo vas a hacerlo?

A prendre pel sac la feina. A aquest ritme no acabaré una puta crònica fins l’any que ve. Demano un altre Patxaran. He arribat a la conclusió que emborratxar-me em farà les coses més fàcils. Si tants escriptors de reputació mundial han arribat a aquesta conclusió, serà perquè és veritat. Collons.

Amb en Jose em passo dues hores parlant sobre política, sobre la falta d’ambició de la joventut, sobre la falta d’expectatives laborals i l’excés de TikTokers que han aparegut aquests últims anys. Ell m’explica anècdotes sobre el PNV i algun acudit sobre ser atractiu, però vaig tan begut que em resulta impossible reproduir el diàleg sencer. La gravadora, David.

Quan marxa, se’m ha encès l’espurna de la diversió. Acabo la crònica i me’n vaig a fer el got. Però tampoc hi ha manera. Dos joves han ocupat l’única taula que té un endoll. Els hi demano amablement si em poden cedir el lloc. L’Adrián i en Jacobo, dos joves estudiants de Madrid que viuen a Londres i s’han escapat per veure pel·lícules. El que va mal vestit estudia cinema i el que va ben vestit estudia disseny. Gent de pasta. Fem més Patxarans. Fins les 3:15 del matí.

Arribo a la pensió i en Marc dorm com un liró. Moníssim.

Em queden dues hores i mitja per dormir, però desafortunadament acaben d’arribar uns francesos a l’habitació del costat que ronquen amb un megàfon a la gola. Estic per trucar a urgències, dubto que aquesta gent passi de demà.

La pau a un cantó i la mort a l’altre. Així és molt difícil concentrar-se.

AnteriorCrítica de “Earwig”, de Lucile Hadzihalilovic
SegüentCrítica de “As in heaven”, de Tea Lindeburg
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.