Poques pel·lícules t’atrapen des del primer minut com Earwig. I quan dic des del primer minut, us ho heu d’agafar al peu de la lletra, ja que durant els crèdits inicials ja es comença a intuir quina serà l’atmosfera que respirarem durant tot el llargmetratge. Part de la culpa recau en Warren Ellis i Augustin Viard, encarregats de la part musical i els quals impregnen tot el film d’una melodia industrial i afilada que acabar per pertorbar-te gairebé en la mateixa mesura que ho fan les imatges.
Basat en una novel·la de Brian Catling, estem davant del tercer treball de la sempre controvertida Lucile Hadzihalilovic. Des del seu debut amb l’aclamada i premiada Innocence (2004), la cineasta francesa ja va donar mostres de cap on giraria tota la seva obra. La fina línia entre realitat i ficció o la capacitat que siguin les imatges les que ens expliquin la història i no el guió s’han convertit en marca de la casa per una directora que no té cap por a explorar els límits del cel·luloide i experimentar en tots i cada un dels aspectes que intervenen en els seus treballs.
Amb Earwig, Lucile aconsegueix transcendir més enllà del que veiem a la gran pantalla per acompanyar-nos en una experiència sensorial en què el so i la llum jugaran un paper fonamental, dos aspectes que circulen en paral·lel durant tota la pel·lícula, un al costat de l’altra, però sense interferir en aquest trencaclosques oníric que se’ns planteja. I és que amb tota probabilitat ens passin pel cap noms com el de Yorgos Lanthimos o David Lynch després de veure la pel·lícula, dos abanderats d’aquestes atmosferes fosques i irrespirables o d’aquelles trames críptiques fins al punt que el teu cap no sap si està somiant, està despert o tot al mateix temps. I segurament és aquest aspecte el que fa que el treball de Lucile no sigui del tot rodó. Entenc les trames enrevessades fins no poder i fins i tot entenc que no s’acabin tancant del tot certs aspectes d’una pel·lícula, però quan arribes al final i veus que res t’ha portat enlloc, tot acaba perdent el sentit. En el meu cas, jo ho vaig donar tot, vaig entrar a la pel·lícula des del primer minut i em vaig deixar portar per aquest aire irrespirable i aquesta angoixa constant a mesura que passaven els minuts. El problema és que la recompensa al final del trajecte és pobra tot i que el viatge hagi valgut la pena. Atrapa, però no convenç.
Earwig agradarà i s’odiarà a parts iguals. Molts l’acusaran de pretensiosa i de respirar certs aires de grandesa, però la veritat és que en els temps que corren, sempre és benvingut aquell qui aposta pel risc i per traspassar línies vermelles massa sovint qüestionades en aquest món del cinema. Sí, Lucile corre riscos i experimenta, i al meu parer el resultat és més que correcte, i tot partint d’una premissa tan senzilla com la d’una nena amb dents de vidre tancada a casa sense poder sortir i una trucada inesperada que ho canviarà tot.
https://www.youtube.com/watch?v=1HNjrKb9ppk
