Com ja és costum, vaig passar per Ràdio Manlleu per parlar de llibres. En aquesta ocasió vaig parlar d’autoedició. El tema em va venir al cap després de llegir un manuscrit inèdit que em van confiar per tal de donar la meva opinió com a lectora. Després de la lectura em va assaltar el gran dubte: què fas si cap editorial vol el teu llibre? Pots autoeditar-te. I és fàcil? Difícil? Funciona? Es venen llibres? Per donar resposta a totes aquestes i altres preguntes, em vaig posar en contacte amb la Laia Vilaseca, una autora que va començar el tortuós camí de la publicació a Amazon i que ha fitxat per Rosa dels Vents. És l’autora d’El caso Durroway i La noia del vestit blau.
Us deixo l’enllaç al programa per si teniu ganes de passar vint minutets entretinguts amb nosaltres.
I ara sí que sí, és hora de llegir les preguntes i respostes que vaig creuar amb la Laia!
Paraules o expressions que més dius.
Ostres, “jodert”, “caguntot, “sats?” Ja veus que no soc gens glamurosa en el meu dia a dia…
Amb quin personatge literari t’identifiques?
Ui, amb molts! Per diferents motius i en diferents etapes de la meva vida. Però els que primer em venen al cap, no tant per actualitat sinó perquè encara els recordo a vegades son l’Alice Butler i l’Ariel Manto de l’Scarlett Thomas, la Cordelia Gray de la P.D. James o la Kinsey Milhone de la Sue Grafton.
Escriptor que no suportes.
No, no. No ens compliquem la vida.
Lloc preferit per llegir un llibre?
Sota l’ombra d’un arbre amb temps benvolent i brisa fresca.
I impossible?
Impossible és a la platja amb el meu fill o a qualsevol lloc amb el meu fill, en general, a no ser que estigui dormint.
Manies de lectora.
Les pàgines dels llibres no es dobleguen, i si es subratllen, només es pot fer amb llapis (i mai de mines). A la llibreria s’ordenen per autor i gènere.
Últim llibre que has llegit.
El Rei de la Cerdanya, del Sebastià Bennassar.
Una recomanació.
Uff… Moltes! Suposo que qualsevol llibre dels que tornaria a llegir. De ficció i gènere negre em ve al cap La noia salvatge de la Delia Owens. De no ficció ara per exemple estic rellegint A mis mejores amigos no los he visto nunca, que es una recopilació de la correspondència que el Raymond Chandler va mantenir amb amics i editors durant gran part de la seva vida. Trobo que és una manera fascinant de conèixer-lo, i hi fa reflexions molt interessants sobre el gènere negre i l’escriptura. És una lectura entretinguda i divertida però trista a la vegada, perquè tenia un sentit de l’humor i una personalitat molt càustica i enginyosa, però a la vegada reflecteix molt bé la davallada i caiguda total que va suposar per ell la mort de la seva dona i el creixent alcoholisme que ja arrossegava des de feia anys.
Paper o digital?
Paper sempre que sigui possible.
Quants llibres llegeixes al cap de l’any?
Abans en llegia molts més. Ara, entre la domesticitat de la vida, la família i escriure, ho tinc més complicat. Amb prou feines seran quatre o cinc, em penso.
Versió original o traducció?
Original sempre que sigui possible.
Alguna frase que recordis d’algun llibre.
«Hablando de agentes, cuando abrí el diario una mañana de la semana pasada vi que al fin había sucedido: alguien mató a uno de un tiro. Probablemente fue por los motivos equivocados, pero al menos es un paso en la dirección correcta».
És extreta de les cartes que comentava abans del Raymond Chandler. No és que hi estigui d’acord, però la recordo perquè em va fer molta gràcia la manera d’expressar-la i vaig trobar que descrivia bé l’essència del seu caràcter en aquest sentit. Aprofito l’ocasió per enviar una abraçada al meu agent, que m’estarà llegint 😉
Com vas començar a escriure? Va venir de cop o et ve de lluny?
Vaig començar a escriure amb intencions més o menys serioses quan vaig començar la primera novel·la, l’any 2005, tot i que va ser un procés molt llarg que vaig compaginar amb l’aprenentatge d’escriptura creativa i guió. No va venir de cop, sempre he estat una àvida lectora des que era petita, i sempre em presentava als concursos de Sant Jordi de l’escola i aquestes coses. Però no va ser fins els divuit o els dinou anys que vaig gosar pensar que potser jo també podia escriure una novel·la i crear aquests mons i personatges que tant em fascinaven quan llegia.
Què et va portar a autoeditar-te?
L’empenta definitiva va ser el fet que La noia del vestit blau tingués bona rebuda al Premi L’Odissea del Lector l’any 2015 i en quedés finalista. Allà vaig poder parlar amb alguns dels cent lectors que van formar part del jurat i vaig veure que la novel·la funcionava i tenia un públic al que podia agradar.
Creus que és difícil autoeditar un llibre? Amb quines dificultats t’has trobat?
Autoeditarse és difícil o complicat en diferents aspectes. Per una banda hi ha tot el tema tècnic i tecnològic de maquetació, conversió, etc. del que has de fer un aprenentatge, en el meu cas autodidacte majoritàriament. D’altra banda, hi ha aspectes com la correcció i l’edició del llibre en els que inevitablement comets errors si ho fas tot sol, perquè quan revises vint vegades el mateix text els ulls acaben veient el que esperen veure. En aquest sentit he gaudit molt del procés d’edició amb la meva editora a Rosa dels vents, així com dels comentaris de correcció, etc. Ha estat un procés molt enriquidor i m’ha agradat molt treballar en equip amb persones especialitzades en el que fan, en comptes de ser una dona orquestra que intenta tocar tots els instruments alhora. Sens dubte la novel·la, tot i que manté la seva essència, ha esdevingut millor amb aquest procés, i n’estic molt contenta. Finalment, i no és un fet menor, cal considerar que quan t’autoedites el màrqueting que fas és molt més limitat que si tens una editorial al darrere amb molts més recursos que aposta per tu. Jo amb això vaig tenir sort, perquè mai he estat gaire de vendre’m, i gràcies al recolzament de familiars i amics al principi, i sobretot de les bones crítiques a Amazon, vaig anar escalant posicions fins arribar a col·locar-me entre els deu e-books més venuts en català i m’hi vaig mantenir durant gairebé tres anys. Si no hagués estat així, la Núria no m’hagués vist ni m’hagués llegit, i ara no estaríem tenint aquesta conversa.
Què li diries a algú que vol autoeditar-se?
Que no ho faci a la babalà pensant que és la panacea. Amazon és un oceà de possibilitats de qualitats molt diferents, i no sempre és fàcil que et trobin i aconseguir posicionar-se. Jo intentaria seguir el procés de publicació tradicional i buscar una editorial. Ara bé, si ja ho ha provat, no ha funcionat, i creu en el que ha fet, doncs li aconsellaria que ho treballi bé i ho autopubliqui. Al final el que vols és que et llegeixin, i és impossible que ho facin si deixes la novel·la amagada a un calaix.
La teva última novel·la, La noia del vestit blau, es va publicar a Amazon i el seu èxit va portar a Rosa dels vents a voler-lo editar en paper. Com valores l’experiència de treballar amb una editorial?
Vaja, em sembla que ja he respost aquesta pregunta en fa dues, oi? A vegades em passa que vaig d’un lloc a l’altre lligant reflexions i com que he vist que les preguntes eren de resposta llarga… Valoro molt bé l’experiència. N’estic molt contenta i amb moltes ganes de seguir treballant amb ells en molts altres projectes.
Una noia d’identitat desconeguda que va morir fa més de trenta anys al pont del Malpàs i que tothom recorda com “la noia del vestit blau”. D’on parteix la idea d’escriure aquesta novel·la?
De diferents conceptes, però el tema de la identitat desconeguda i el vestit blau parteix sobretot d’una noticia que vaig llegir fa més de deu anys quan feia recerca: parlava d’una dona que als anys 30 es va llançar a una via de tren en un petit poble en el que ningú la coneixia. Portava un vestit blau, i la van enterrar allà amb aquella descripció a la tomba. Em va semblar molt gràfic i simbòlic per fer referència al munt de Jane’s Doe’s que apareixen cada any, gent que mor sense que ningú els reclami perquè no tenen ningú que els trobi a faltar o perquè aquestes persones no saben què els ha passat… La manera d’actuar de la gent del poble em va semblar honorable i esperançadora en una situació tan dura com aquesta, per allò de “desconeguda però no oblidada”. Em va semblar un bon punt de partida.
La natura hi té un paper molt important…
Sí, és, com el poble, gairebé un personatge més. Per a mi natura i misteri són dues coses que han anat sempre de la mà, perquè jo llegia moltes històries i novel·les de misteri des de molt joveneta al poble que m’ha inspirat per crear, Treviu.
Volia crear un misteri que no passés a la ciutat —amb un detectiu borratxo i divorciat picant portes de gent que no coneixia de res, (que aviam, cap problema amb aquest tipus de detectius)—, volia contraposar el comportament humà i les àrees morals grises que fan el gènere interessant, amb un entorn en el que els humans tinguessin molt menys control i fos menys artificial. La natura em sembla un llenç molt interessant per fer-ho, i afegeix un component feréstec i d’aïllament que ajuda a tancar el microcosmos del poble on transcorre l’acció.
Se li ha posat l’etiqueta de “novel·la negra”. T’agrada, t’incomoda…? Com la definiries tu?
Em sembla fantàstic. Jo sempre m’he identificat amb el gènere, tot i que soc menys glamurosa i sempre hi he pensat com “misteri” des que en soc lectora. Després podem discutir tots els subgèneres dins la novel·la negra, si hi ha unes característiques claus que la defineixen i diferencien o no del misteri sui generis, si el misteri és un subgènere o no… En fi, és un tema entretingut, però al final deixa en evidència que hi ha moltes maneres de fer una mateixa cosa en essència i que els que la discutim compartim el gaudi llegint-ne les diferents expressions.
Algun nou projecte a la vista? Ens pots avançar alguna cosa?
Sí, ara estic acabant una altra novel·la negra, també ambientada en un entorn de natura, però aquest cop he marxat més lluny i l‘acció transcorre al Parc Nacional de Yosemite a Califòrnia i al Death Valley. De moment no en puc explicar gaire cosa més, excepte que si tot va bé serà a les llibreries el proper 2022, i que tot i que és força diferent a La noia del vestit blau, hi he mantingut un estil directe, àgil i senzill, que em sembla que ha esdevingut marca de la casa 😉
La noia del vestit blau
La Martina acaba d’arribar a Treviu, un poblet de muntanya on ha estiuejat tota la vida. Necessita fugir de Barcelona i allà, envoltada de records d’infantesa, s’hi sent segura. Pero tan bon punt s’hi instal·la, s’assabenta que han profanat tres tombes al cementiri vell, una de les quals pertany a una noia d’identitat desconeguda que va morir fa mes de trenta anys al pont del Malpàs i que tothom recorda com “la noia del vestit blau”. Tot indica que es va sucidar, pero la seva mort sempre ha estat un misteri.
Quan la Martina decideix investigar que li va passar a la noia, posa en marxa, sense saber-ho, una serie d’esdeveniments que l’endinsaran en una perillosa aventura, i s’haurà d’enfrontar a algú disposat a fer tot el que calgui per evitar que els secrets del passat surtin a la llum.
Una novel·la rural noir completament absorbent, que submergeix el lector en la vida d’aquest petit poble ple de gent entranyable, pero tambe de secrets i de perills.
