17 de setembre de 2021
Pensió Bretxa, sis del matí. Cagum tot. En Marc, fresc com una rosa, s’ha assegut a la cantonada del seu llit i ja m’està pressionant perquè obri l’ordinador. Un cafè abans, no?
—Fins les set del matí ho tenim tot bloquejat… desperta’m quan siguin les 6:59
L’ansietat i la confusió d’aquests dies amb prou feines m’han permès dormir. Reserva entrades, David. No et quedis sense entrades, David. Has d’escriure, David. Vas tard, David. Desperta’t, David. Les putes entrades, David. Les rodes de premsa, David. La bufeta, David. I just quan agafo el son, en plena fase REM, aquest borinot va i em recorda que soc una marioneta del sistema mentre mira al mòbil com algú peta un gra dins d’una orella. Les infeccions, David. Només em faltava això per afegir a la meva llista de preocupacions.
—I una merda, després et passarà com ahir i et quedaràs sense veure la meitat de pel·lícules.
—Deixa’m estar, jo he vingut a beure Patxaran… m’importa una merda el cinema.
En Marc bufa. De bon matí no hi ha qui m’aguanti. Acaba de mirar com el pus es barreja amb la sang i s’aixeca del llit, tranquil, com si tot això fos normal. Obra les cortines de bat a bat. Després la finestra. La verge, quin puto fred. M’embolico als llençols com si fos una cuc de seda. Ja faré la metamorfosi d’aquí una estona.
—Va, hòstia, que després hem d’anar a buscar les acreditacions. Necessito que estiguis despert.
—Explica-li això a un altre, no sé a un dermatòleg, per exemple, segur que ell ho entendrà millor que ningú.
—Però es pot saber què dius.
—Ets pitjor que els grans de pus que et mires.
En Marc es torna a asseure al llit, però no desisteix.
—Espavila o et llanço tota la marihuana pel vàter.
El meu punt dèbil. M’aixeco sense dir res, a partir d’ara penso fer una protesta silenciosa.
Val a dir que és el primer dia i això de les reserves ja m’ha inflat els ous. Totes les sessions que tenia programades se n’han anat en orris amb menys de dos minuts. Resulta increïble com amb cosa de segons aquesta colla de voltors ha arrasat amb tot com si fossin russos en un bufet continental. Només queden les rampoines.
Marxem cap al Kursaal, on em tocarà aguantar les rialletes de L’Organització quan vegin la foto de l’acreditació. Passen els anys i el collons de Marc segueix sense enviar una maleïda foto en condicions.
—A ningú li agrada com queda, no pateixis —em consola la noia de la recepció. Sembla que tothom s’hi ha anat acostumant. Al final potser me la posaré al DNI i tot, aprofitant que tinc cita el mes d’octubre.
La primera sessió del festival és One second, de Zhang Yimou, conegut per pel·lícules com Hero o La casa de las dagas voladoras. Un prodigi. Intento pensar en més adjectius que destaquin l’admiració que li tinc, però en Marc porta més de deu minuts intentant dir-me alguna cosa d’importància sociològica:
—…i és clar, cal tenir en compte que les distancies a Xina i a Mongòlia són molt llargues. Sobretot les planures. Una de les teories de Desmond Morris és que en aquestes distàncies, quan havies de lluitar contra enemics o qualsevol altre tipus d’amenaça externa… perquè és el que passa quan vius dins d’una societat, els enemics i les amenaces externes et surten fins i tot de sota les pedres… en aquestes distàncies tan llargues… tu què fas quan intentes veure-hi de lluny? Acluques una mica els ulls, oi que sí? Per enfocar. Doncs ells, davant la situació d’haver de divisar tot tipus de moviment des de tan lluny, a través de moltes generacions, van acabar desenvolupant una avantatge genètica que els permetia una visió perifèrica molt superior a la nostra.
—És ben bé que aquí a occident cardem fàstic.
—Encara que només és una teoria.
Una teoria en la que no puc deixar de pensar durant tota la pel·lícula. I més tenint en compte que està rodada en zones desèrtiques i distàncies molt llargues. Però no només a Asia hi ha distancies llargues. Potser el gran secret son les planures. Espera, vaig peix de geografia. Hi ha molts llocs al món amb grans extensions planes de terreny i no a tot arreu hi ha gent amb els ulls aclucats. Alguna cosa em trontolla, fins al punt de plantejar-me si demanar-li a crits d’una banda a l’altra de la sala. Però no ho faig. El tindria enfadat tot el que ens queda de festival. I en Marc enfadat, ara que conec les dues coses que més el relaxen, em fa por. Si he d’acabar premut al mig de la Perla, preferiria que fos en altres circumstàncies. Ara mateix tinc massa feina a sobre com perquè ningú em vingui a exfoliar la cara d’una forma sàdica i àmpliament pertorbadora.
Abans de la pel·lícula ens passen un curt musicat per Labordeta i dirigit per Carlos Saura.
Rosa, rosae
Y también el valor de pi,
Y el recuerdo final
Por los muertos
De la última guerra civil.
Así, así, así crecí.
[…]
Si no fos per la cançó, juraria que es tracta d’una presentació de Power Point dels dibuixos d’algun estudiant de Belles Arts. Inanimats, sense color. Profundament colpidors, encara que el muntatge és pobre com un dia sense pa.
Aplaudiments.
La cinta de Zhang Yimou parla de la revolució cultural xinesa —que poc té a veure amb les mutacions genètiques darwinianes que en Marc m’ha ficat al cap—, en la qual, un projeccionista, el Sr. Pel·lícules es veu superat per la inutilitat dels seus treballadors. Tot i que el protagonista no és ell, sinó un parell de marginats que es creuen sense voler i comencen un viatge sense retorn al cor de la cinematografia rural dels anys… seixanta? Tampoc vull entrar gaire en detalls, ja que segueix la fórmula Cinema Paradiso d’una manera rodona i sense pretensions. Política al subtext, però al contrari que en Marc, jo no estic tan informat sobre la història de Xina, així que no m’hi fico. Bon inici de festival, si no fos perquè és la primera que veiem, us diria que ha estat la millor.
Soc el primer de sortir i uns periodistes d’AragónTV em planten un micròfon a la cara sense donar-me temps de cargolar-me la cigarreta de cortesia. Mira, Mama, sóc famós. Em demanen sobre el curt de Carlos Saura. No sé què respondre així que plagio el primer discurs que trobo dins el meu cap sobre el muntatge d’una pel·lícula. Sembla que els satisfà. Purtràmitpurtràmitpurtràmit.
En Marc sembla amoïnat, és l’última sessió fins d’aquí molts dies que farem junts. A partir d’ara els nostres camins se separen.
—El que més m’ha sorprès és que… —la veu d’en Marc s’allunya cada vegada més fins que em resulta impossible saber què diu. El molt beneït ha decidit esperar que el semàfor es posi verd. I això que porta una samarreta de Rage Against The Machine. Així de clar: comparteixo habitació amb un punki de pacotilla.
Quan arribem a la pensió, en Jose segueix sense aparèixer. Segon dia sense pagar. Ens han donat màniga ampla i ho pensem aprofitar. Si això segueix així, penso dinar cada dia tres vegades. Targeta i amunt. La morositat com nou estil de vida. M’hi podria acostumar, encara que les habitacions siguin més precàries que la comunicació administrativa. Tot i així, és el meu lloc preferit del món. Hotel Chelsea<Pensió Bretxa. Si Charles Baudelaire fos viu segur que seria aquí amb nosaltres, escopint coàguls de bilis i divagant sobre perquè és important portar sempre els peus secs. Les butllofes son el pitjor enemic d’un caminant. Tingueu-ho sempre present.
La següent sessió —per la part que em toca— és Competencia Oficial. I és una pel·lícula, dirigida per Mariano Cohn i Gastón Duprat, protagonitzada per la Penélope Cruz, l’Antonio Banderas i l’Óscar Martínez. Sort que en Marc m’ho ha dit, perquè m’estava portant molts mals de cap. A qui se li acudeix presentar fora de concurs una pel·lícula que es diu Competencia Oficial? És ben bé per confondre’s. Amb la il·lusió que em feia assistir a alguna entrega de premis o col·loqui i resulta que em veig obligat a veure més cinema. Quin fart de pensar, mare meva. La pel·lícula és una paròdia sobre el significat de ser artista. Els diners, el mètode, el procés, els actors, els directors, els productors… res en surt ben parat. Fa pinta que guanyarà el premi del públic. El trio d’actors no es mereix menys després d’aquesta demostració mastodòntica de talent. I és que la gent necessita riure igual que els rius necessiten la neu de la muntanya.
Quan arribo a la pensió en Marc està destrossat. Té la cara pàl·lida i esbufega amb els pulmons foradats. Fa poc que ha sortit de la primera sessió d’Earwig. Duríssima, pel que es veu.
—Què?
—Ja t’ho trobaràs.
Sembla pràcticament impossible que algú que es passa el dia mirant vídeos en bucle sobre explosions de pus líquid hagi pogut quedar impactat per la cruesa d’una pel·lícula. Un discurs del tot incomprensible.
Surto de la Pensió cap al Principal. Foc al cul. La Croisade, amb en Louis Garrell —Lluís Garrell per als amics— i Laetitia Casta. Divertida i alarmant a parts iguals. Parla d’un grup de nens ecologistes que decideixen salvar el món del canvi climàtic venent les coses cares dels seus pares. Quel dommage! Quan es donen compte que falten els Rolex, els vestits de Dior i els seus vins empolsinats ja és massa tard. Els collons de nens ja han parlat amb ambaixades, organitzacions, enginyers i tot tipus d’especialistes per fer llacs a l’Àfrica i convertir el desert del Sahara en el primer recurs econòmic mundial. Crisi climàtica resolta. I els pares encara preocupats perquè no troben l’anell de compromís de la seva àvia morta. Purtràmitpurtràmitpurtràmit.
Quan surto, en Marc m’està esperant a l’habitació sense ser conscient que l’aire que respirem és altament nociu. La Greta tenia raó, pobreta, li hem fotut la vida enlaire. No tenim perdó.
—No crec que triguem gaire a morir-nos, Marc. El paradís ens espera —hi ha alguna cosa al meu cap que s’ha trencat.
—Quin paradís?
—El que els nens ecologistes estan preparant per a nosaltres.
—I com serà?
—Verd. Molt verd.
—Doncs què vols que t’hi digui, jo no ho trobo tan fantàstic. Jo ja estic content amb el color de ciment.
—Doncs tu mateix, dubto que els nens ecologistes t’hi deixin entrar.
—Als nens aquests que els tanquin a casa, doncs. I tots seguirem igual d’infeliços.
—No poden. Tenen armes. I les faran servir si no fem el que diuen.
—Estàs malalt.
Ell sí que està malalt. Malalt d’ignorància.
L’última sessió que vaig a veure és No somos nada, un documental que retrata la última gira de La Polla Records amb testimonis reals que recorden com va començar tot. Quan arribo als Principe, era d’esperar: tot de punkarres amb els cabells tenyits de colors llampants, vestits amb pantalons de cuir i samarretes del St. Pauli fent cua a l’entrada. Son un exemple per a la societat. Es pot ser tan antisistema com vulguis, sempre que es faci amb respecte. Entren d’un en un i donen les gràcies, com ha de ser. No sé per què hi ha aquesta creença tan estranya que no se saben comportar. Jo trobo que aquesta colla de gent és la mar d’educada. I si es vesteixen així, no és per cridar l’atenció. No senyor, és per si es perden pel carrer, n’estic segur. Tal i com un guia turístic sol portar un paraigua groc, aquests punkis es tenyeixen el cap. Totalment lícit.
A la sala hi ha rebombori per part de tothom. Estan contents de veure l’Evaristo Páramos fonamentant el seu moviment. La seva religió antireligió. Estan contents de veure’ls tocar de nou. M’emociono al comprovar que aquesta gent plena de forats al cos i a la roba té sentiments. No ens feu creure que no, sisplau, és de molt mal gust.
Torno pensatiu a la Pensió. Els anys passen però els problemes són els mateixos. Sempre els mateixos.
Estic escrivint aquesta merda tan clitxé quan en Marc arriba. Dos quarts de dues. De la matinada. Acaba de veure Titane, la guanyadora de la Palma d’Or.
—Bé la pel·lícula?
—Espero que demà et llevis a l’hora que toca. No et penso fer de despertador cap més dia —està en estat de xoc. No vol parlar. Però, merda, té tota la raó del mon. El collons d’entrades. Un bucle que es repetirà fins que expirem el nostre últim alè.
Toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, Toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, Toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual Toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual, toda la puta vida igual…
