16 de setembre de 2021
Suor, torticolis i unes ulleres dignes d’una setmana de gintònics i cocaïna. Així és com resumiria el meu trajecte fins a Sants. La mudança em té fins els collons. Dos dies dormint en un llit inflable mig foradat, dins d’un pis més buit que les aspiracions artístiques de l’Albert Serra, desmuntant & muntant & carregant mobles a punta pala.
On ets —missatge d’en Marc O.
Arribnt —resposta d’en David M.
Se’l veu impacient. Segons la logística prevista, tot havia d’anar segons el que marcava la planificació. Rodat. En cap moment se’m va acudir dir-li que els dies previs al viatge estaven sent una agonia. Per ell, estem de vacances. VACANCES, quina paraula més llunyana. Si algú m’hagués dit que fer-se responsable de les meves merdes suposaria haver de bregar amb aquestes agulletes infernals, m’ho hagués pensat dues vegades. O cinc.
Soc a la cua. Espavila —està neguitós.
Ja vinc, collons, dos minuts—penso.
Ok —escric.
Quan arribo, un cordó de seguretat privada —Prosegur— amenaça amb acabar amb totes les meves llibertats individuals. En Marc? Desaparegut en combat.
Mentider, li escric.
No obtinc resposta. M’allunyo una mica de l’entrada i em poso tota la marihuana que porto als ous. Dubto que ningú s’atreveixi a palpar-me les parts nobles amb la calor que fot. Seria una situació incòmoda per a tothom: els que palpen, els palpats i els que miren. Sobretot per als que miren —als voyeurs: prepareu-vos que vinc fort—; haver de veure (o olorar) com em descordo la bragueta seria una imatge digna d’una pel·lícula de terror dels vuitanta. L’ascensor d’El Resplandor, però, en comptes de sang, una barreja pútrida d’amoníac, secrecions corporals, estrès, fatiga i molta, moltíssima estona de metro. Aquesta calor s’enganxa a la pell d’una manera lasciva i indecent.
Una mà ampla m’agafa per l’espatlla.
—Què fas? —Una veu fosca i responsable m’enverina l’orella.
Merda. M’han enxampat. Ja està. Havia de passar. Arribo just i amb tota la feina encara per fer, era evident que res de tot això podia anar rodat. Encara que davant d’aquesta crisi social i econòmica, amb els detonants de la COVID-19 i el canvi climàtic, dubto que s’hi vulguin fer gaire. Calma’t, David, que això és un pur tràmit. No s’arriscaran a malbaratar els recursos que donen a la Greta Thumberg per salvar el planeta amb la finalitat d’empresonar un pobre pòtol com jo. Les noves generacions ja tenen prou merda a sobre com per haver-me de venir a pagar la fiança.
—Què et passa, que no em sents? —Intento que tot al meu voltant desaparegui; només jo i el cosmos. Pensament zen: purtràmitpurtràmitpurtràmit. Però no hi ha manera. La gent segueix transitant pel meu davant com si res de tot això anés amb ells. Amunt i avall amb les seves maletes, les seves Jordan, els seus Beats by Dr. Dre i les seves ungles de gel acabades d’implantar.
—Conec els meus drets, senyor agent, i penso lluitar per la veritat fins que es faci justícia.
—Però què dius, beneit? Ja vas emporrat? —En Marc em mira amb aquella mirada de superioritat intel·lectual tan característica dels genis bojos.
Tot ha estat una broma macabra i jo m’he begut l’enteniment. Un pur tràmit. De totes maneres, tinc la sensació que aquella colla d’homenots de Prosegur no em treuen l’ull de sobre. En el fons ho saben. I el pitjor de tot: saben que ho sé. Afortunadament, el pressupost que la Renfe destina als seus serveis de seguretat s’ajusta a la seva puntualitat. Podríem dir que es tracta d’una qüestió… relativa. Maletes a l’escàner, una mirada maliciosa per part del vigilant —amb mig crani tatuat i una bandereta espanyola al canell— i apa, bon viatge, Sr. Periodista, informi de gust.
—Que tenga un buen día, Sr. Agente, siga así, defendiendo La Patria. Sus servicios son legítimamente necesarios —un altre purtràmit.
—Has pogut reservar les entrades?
Ah, sí. Les entrades.
Aquest any, la cosa s’ha posat feixuga. Fa un parell de dies, L’Organització ens va enviar un correu per informar-nos de les dinàmiques de reserva: “cada dia es podran treure les entrades del dia següent. El dia 16 es podran treure les del dia 16 i les del dia 17, el dia 17 es podran treure les del dia 17 i les del dia 18, i així successivament”. Això sí, partir de les set del matí. Una puta batalla per la supremacia dels matiners. Rei emèrit l’últim. Cues cibernètiques infinites i desesperació absoluta davant l’esgotament immediat de totes les sessions que valen la pena (la redacció va fer un article amb les favorites, si no m’equivoco).
—Les putes entrades, Marc… Mira, no me’n parlis, que no porto gaire bon dia.
—Tranquil, ara dorms una estona i ja veuràs com s’arregla.
Però no, ni la més remota possibilitat. Al tren se’ns posa al costat una munió de turistes francòfones amb més llengua que orelles. Quina puta tabarra sobre les Guerres Carlines, de veritat. En cap moment ens van avisar que durant les sis hores i escaig que ens esperen de tren tindríem un col·loqui sobre la història d’Espanya. Pràcticament des que Espanya és Península. Ja veus tu, un trajecte d’allò més all-inclusive. L’únic que espero —i ho dic de tot cor— és que aquesta banda de cotorres no ens posi deures o exàmens. Per l’amor de Sòcrates, que no passi, perquè res em faria més infeliç que haver de demostrar que sé coses.
—Treu la cicuta ja, sisplau—en Marc m’ha llegit el pensament.
—Ho sento, amb prou feines he portat aspirines —només Maria Lluïsa.
—Doncs res, tu, vaig a veure si faig una becaineta—i així, com si fos tan fàcil, va i s’adorm. Sense fer cap mena de performance (roncar, salivar, tenir apnees del son, maleir el President a crits…). Només… cloc. La narcolèpsia voluntària és un tema inexplotat en el terreny literari. Le savoir-être d’un vrai gentleman.
Em passo la meitat del viatge al vagó bar fent veure que fumo tabac. És l’única distracció que em queda, ja que em serà impossible escriure entre tanta petulància històrica. A més, serà l’únic moment de pausa durant el que ens queda de festival. Allà dalt només m’espera feina i alcohol. En quantitats ingents. L’únic que puc fer és resar perquè s’autoregulin entre elles. L’equilibri còsmic perfecte. Quin fart de patir.
Purtràmitpurtràmitpurtràmit.
Quan torno al meu seient, en Marc té la vista clavada a al mòbil. Ni tan sols parpelleja.
—Què fas tan capficat? Què és això?
—Teràpia immersiva. Em relaxa.
Abaixo la vista i enfoco les retines a la pantalla: gravacions en bucle de dits gruixuts fent explotar tota mena d’abscessos, grans plens de pus i punts negres de la mida de Malta. Un rere l’altre, sense cap mena de context, només moviments espasmòdics de dolor i merda de tots colors, merda i més merda. Merda per un tub. Com pasta de dents, us ho juro. No duro ni tres segons.
—A veure… —necessito processar el que acabo de veure— Per què?
—Ja t’ho he dit. Em relaxa.
—Però… tan estressat estàs?
—No. Però això no treu que segueixi sent agradable de veure.
—Però, a veure, parlem-ne…
—Mira, hi ha gent que escolta la pluja i no els vas criticant, oi que no?
—Home, però…
—T’ho diré una vegada, i no ho penso tornar a repetir. Només hi ha dues coses al món que em relaxin tant: això i els podcasts d’en Carles Porta.
Llumadíssim.
Quan baixem del tren ens trobem unes obres a la sortida de l’estació que ens obliguen a passar pel mig del carrer. Més endavant, uns cons aixafats morts de fàstic. Botzines amunt i avall. Els cotxes que venen de cara ens enlluernen amb impertinència. Un Audi ens passa a cinc centímetres. Més botzines. Aquells cons podríem haver estat nosaltres.
—Per cert, quina normativa de COVID hi ha aquí? —pregunto.
—Ni ho sé, ni m’importa. Anem a fer un Patxaran.
—D’acord —Quan en Marc té una visió tan clara del futur més imminent val més no dur-li la contrària. Això sí, de moment amb calma, que l’última cosa que em falta ara mateix és que el fetge m’esclati davant seu. En comptes d’ajudar-me, estic segur que encendria la càmera i es posaria a gravar amb una expressió als ulls d’extrema alienació tàntrica. Neurosi i obsessió dignes d’un adepte a la Cienciologia. Estem envoltats de forunculofílics i sembla que ja han començat amb la fase de captació.
No m’enxampareu viu, cabrons. Abans mort que buidat.
Quan arribem a la Pensió Bretxa, en José ens fa firmar uns papers. Factures. Protecció de dades. El testament. Merda burocràtica important. No ens demana que paguem. Encara.
—Ja ho trobarem, no pateixis —en Marc i el seu savoir-être. Un vrai gentlemen. Sense ell no seria ningú. Sobretot perquè ha dit que em faria de despertador.
—Por cierto, Jose, el tema COVID como está por aquí?
—… —silenci sepulcral: ni lo sé ni me importa.
