Amb RAW ja vam veure de què era capaç, i aquest any amb TITANE Julia DUcournau ha deixat clar a tothom que és la nova Enfant terrible del cinema francès. A hores d’ara encara no sabria explicar del tot si la flamant guanyadora de la palma d’or d’enguany m’ha acabat de convèncer o no. Jo diria que sí. Però la veritat és que estic en xoc, una mica com aquells espectadors del Festival de Cannes del 59 en descobrir per primer cop unes pel·lícules que trencaven tots els models clàssics vistos fins aleshores. Era el naixement de la Nouvelle vague, i pot ser que en aquests moments també estiguem davant d’un fenomen, o més ben dit, d’una pel·lícula que canviarà al amnera que tenim d’entendre el cinema modern. Sí, ja ho sé. Són paraules molt gruixudes, però és que ni tan sols crec que sigui capaç d’analitzar com es mereix un treball de tal calibre, sigui per allò bo o per allò dolent.

Primer de tot caldria destacar el que ja intuíem en el seu primer treball, i és que per a la directora francesa les imatges sempre prevalen per sobre el guió. No li interessa ni el més mínim esplaiar-se amb grans discursos i grans frases, sinó que amb un gest, una mirada o la més mínima acció pot explicar tot el que li cal. I així passa a TITANE, un treball molt més madur que l’anterior en què les conseqüències de les accions dels protagonistes no es reflecteixen mitjançant paraules, sinó físicament en els seus rostres i els seus cossos.

En segon lloc, també hem de tenir clar que Ducornau no té cap mena de complex a l’hora de rodar escenes incòmodes o realment pertorbadores. Ella trepitja línies vermelles, i fins i tot les traspassa sense miraments. És transparent i directa i no realitzarà 40 moviments de càmera per ensenyar-te com la protagonista es trenca el nas amb una pica si amb un sol enquadrament ho pot fer. Però el que fa tan especial TITANE és que en ella trobem una barreja de gèneres de tal magnitud que resulta fascinant intentar entendre com tot acaba quadrant gairebé a la perfecció.

Ja he dit que no resulta una empresa fàcil escriure sobre tot el que passa a la pel·lícula. Des de l’èxtasi “poligonero” de l’inici, passant per l’extrema violència de tot el conjunt, fins a arribar a una catarsi final d’emoció i dolor. Ducornau circula pels extrems i en ella no hi trobarem mitges tintes, però si penseu que res del que passa al llarg del film té massa sentit, us equivoqueu, ja que el conjunt ens deixa un missatge clar sobre la identitat, l’abandonament o la realitat de gènere que vivim actualment i sempre des d’una mirada femenina i sense caure en els tòpics habituals.

TITANE et remou l’estómac i el cervell. Estem davant d’una obra provocadora, pertorbadora i excessiva. Una obra en què els dos actors principals, per una banda la debutant en un llargmetratge Agathe Rousselle i per l’altra el veterà Vincent Lyndon, es fusionen en un ball interpretatiu que poques vegades tenim el plaer de veure. Dues interpretacions brillants en què porten el seu cos i la seva ment a uns extrems difícils d’imaginar.

Al cap i a la fi, potser estic exagerant. No sabria què dir-vos… L’última vegada que vaig sortir d’una sala de cine amb aquest caos mental va ser aquí mateix a San Sebastián durant el festival del 2017, on vaig veure Mother de Darren Aronofsky. De fet, amb TITANE també podem dir que estem davant d’un relat Bíblic o mitològic (ja m’entendreu) i d’una història anàrquica i caòtica. No pretenc comparar les dues pel·lícules, no patiu, no soc tan suïcida, però costa d’assimilar la quantitat i varietat de sensacions que s’apoderen de tu un cop vista, i a vegades tan sols intentes rodejar-te de referents per tal d’agafar-te a algun lloc.

En definitiva, potser estem davant d’un canvi de paradigma dins el món del cinema, d’una manera de filmar anàrquica i que no fa concessions, una manera d’entendre el cel·luloide més enllà de simples històries d’amor o de reflexions sobre el bé i el mal. Potser això és el que ens convé en aquests moments: un bon cop de puny a l’estómac i una bona sobredosi de realitat explicada amb les eines i les possibilitats que ens dona la ficció. O potser no, potser tan sols és la visió del món d’un esperit punk com és Ducornau.