D’acord, ho confesso: quan era petita volia ser “la noia del temps”. Els meus pares, fins i tot, em va regalar una estació meteorològica. És per això que em vaig llançar a la lectura d’Arc Iris Grey i la màgia del temps; és el llibre que m’hauria agradat llegir en aquella època.

L’Iris Grey té deu anys i viu a Meteolàndia, un lloc al cel on tots els habitants tenen poders meteorològics. Els seus millors amics són en Nival, que controla la neu, i la Rosada, que controla l’aigua. Ah! I en Nim, el seu gat-núvol! L’Iris, malgrat que voldria tenir-ne, no té cap mena de meteomàgia, però tot canviarà quan viatgi a la Terra sense permís i aconsegueixi la màgia dels arc iris, una branca de la meteomàgia extingida durant mil·lennis fins a aquell moment.

El millor d’aquesta novel·la és, sens dubte, l’ambientació. Cada detall et transporta a Meteolàndia i et converteixen en un meteolandès més. Sens dubte, Laura Ellen sap crear una atmosfera màgica i bastir una maquinària versemblant que funciona a les mil meravelles. Els personatges tampoc no es queden enrere, ja que cada un d’ells està construït amb mestratge per tal que ens despertin un sentiment o altre. A priori poden semblar arquetípics o simples, però en realitat són força complexos, especialment, l’Iris i la seva antagonista… Mutis! No us diré qui és. La cirereta del pastís la posa una trama èpica, ràpida, divertida i molt màgica que farà les delícies dels amants de les novel·les d’aventures, la màgia i, evidentment, els fenòmens meteorològics.

Agradarà a…

Als nens i joves que els agradi la màgia.

No agradarà a…

Qui no sigui capaç d’entrar al món de Meteolàndia.

 

Portada