The Northman explica una història molt antiga; segur que us sonarà. Un jove príncep busca venjar l’assassinat del seu pare, el rei (Ethan Hawke), l’assassí del qual (Claes Bang) ha usurpat el tron i s’ha casat amb la mare del príncep (espectacular Nicole Kidman). Això és Hamlet, per descomptat, però la nova pel·lícula de Robert Eggers no és una altra adaptació a la pantalla de Shakespeare amb l’eloqüència britànica i l’actuació de to teatral. Més aviat és el contrari.

El film beu constantment de l’imaginari visual i sonor de Conan The Barbarian (John Milius, 1982). Les clares referències al film que va catapultar a la fama Arnold Schwarzenegger són múltiples i fan gaudir l’espectador constantment, que oblida altres normands com Ragnar de la sèrie Vikings, el Valhalla Rising (2009) de Nicolas Winding Refn i Kirk Douglas del clàssic cinematogràfic The Vikings de Richard Fleischer (1958).

De fet, Eggers, que va escriure el guió amb el novel·lista islandès Sjón Sigurdsson, ha conjurat aquesta sagnant història basada en les antigues narratives escandinaves que subministraven el material a William Shakespeare. La seva matèria prima, es podria dir, ja que The Northman insisteix en les seves dimensions primitives, brutals i atàviques. El protagonista, Amleth, com se l’anomena, no dramatitza sobre els matisos de ser i no ser. És un berserker, un guerrer viking amb unes habilitats pel combat úniques i amb una infinita set de venjança.

“I will avenge you, father. I will save you, mother. I will kill you, Fjölnir”, el jove Amleth es repeteix mentre fuig de l’escena de la mort del seu pare. Aquestes paraules, els seus tres objectius vitals, són els que l’impulsen a viure i el faran créixer. De nen, interpretat per Oscar Novak, a adult, protagonitzat per Alexander Skarsgård. El protagonista habita en un món de pura crueltat, i un dels grans encerts d’Eggers es troba en la seva documentada i fanàtica representació d’aquest món: els cavalls, els cascs, el vestuari (o l’absència del mateix) fins als utensilis de cuina. No hi ha res que no sigui de l’època vikinga! Aquest afany extremadament perfeccionista del director de recrear una història em recorda a un bon Game Master d’un joc de rol. Potser has jugat alguna vegada i t’has trobat amb un mestre (guia o narrador) que es pren el joc molt, molt seriosament i construeix un món de fantasia amb un rigor acadèmic excessiu i un zel imaginatiu superior. Aquest tipus de jugador pot ser intimidant, però també molt més divertit. Aquest és Robert Eggers.

Eggers és així. Les seves dues pel·lícules anteriors −The Witch (2016) i The Lightroom (2019) −  són molt atmosfèriques i parlen de la diferència entre l’autenticitat i l’al·lucinació. Són històries que s’enfonsen en moments històrics quan el límit entre allò humà i allò sobrenatural era especialment subtil (o quasi inexistent). Les formes arcaiques de creença es tracten no com a supersticions tènues, sinó com maneres d’entendre l’espantosa realitat. Les bruixes i les sirenes són tan reals com qualsevol altra cosa.

I així també és The Northman, la qual extreu els costums i creences més antigues amb llums, formes, colors, ombres i efectes. Ple d’escenes oníriques, com la cerimònia d’iniciació en què l’orientació espiritual és proporcionada per un boig xamà (Willem Dafoe), el magnífic recurs visual de l’arbre genealògic, la festa de l’amor al bosc o l’esgarrifosa visió d’una bruixa (Björk) que li recordarà els seus objectius vitals: venjar el seu pare, salvar la mare i matar el seu oncle. Tot ens porta lluny del cristianisme, que s’esmenta de passada com una forma estranya de culte: “el seu Déu és un cadàver clavat a un arbre”, diu un personatge.

Però, sens dubte, un dels trets més característics és l’ús de la música al film. Recorda l’èpica de Conan The Barbarian creada pel magnífic compositor Basil Poledouris al 1982, però juga a donar-li més profunditat, quasi gutural i primitiva. Creada per Robin Carolan i Sebastian “Vessel” Gainsborough, que van documentar-se per intentar recrear sons d’instruments i càntics de l’època, i per això van col·laborar amb un especialista en música vikinga, Poul Høxbro. Un total de 43 temes conformen un univers de sons que submergeixen l’espectador en la crueltat i l’horror del nord d’Europa del segle X.

En tot cas, la música acompanya sempre la imatge. I, visualment, l’escena que queda més gravada al cervell és un pla-seqüència sobre un atac i saqueig a una petita ciutat. És aquí on Robert Eggers, ajudat per la direcció de fotografia suau i immersiva de Jarin Blaschke, converteix l’escena en una pintura del Bosco en moviment, un quadre de terror i caos compost amb claredat i sense remordiments. Hi ha molta sang freda en aquesta descripció de la violència. Els vilatans s’arrosseguen, les violacions, pallisses i els morts en els carrerons fangosos ocorren en el fons o en les vores del marc de la pantalla, amb prou feines observat pel nostre heroi.

Allà coneixerà l’Olga (una magnífica Anya Taylor-Joy). La trama continua, i es mou en línia recta, implacable i inexorable. De fet, l’amor en l’horror entre Skarsgård i Taylor-Joy, des del punt de vista de l’antiga escola cinematogràfica, és una de les millors parts de The Northman. Un film que intenta fluctuar entre la difícil línia del cinema d’estudi i el d’autor. Espases i bruixeria amb una música que recorda al compositor Basil Poledouris, una manera de narrar que els cinèfils celebrem brindant com a vikings cridant ben fort: “SKÅL!”

Comparteix
Anterior“Arc Iris Grey i la màgia del temps”, Laura Ellen Anderson
Següent“Color carn”, un conte antiracista
De petit em divertia amb el meu germà rodant pel·lícules en Súper 8. Visc permanentment enamorat de Wilder, Kurosawa, Ford, Chaplin, Welles, Leone, Kubrick, Berlanga, Spielberg, Lynch i Hitchcock. El meu racó preferit de la casa és la meva butaca on, sempre ben acompanyat de bona música, devoro llibres i còmics. Sèries? ‘Star Trek’, ‘The Twilight Zone’, ‘Northern Exposure’, ‘Breaking Bad’ i ‘Game of Thrones’. M’agrada pensar que vivim envoltats de Cultura.