Margaret Atwood, malgrat que va escriure El conte de la serventa l’any 1984, ha esdevingut molt popular en els últims anys gràcies al fet que la seva novel·la fes el salt a la petita pantalla amb una producció homònima de Hulu protagonitzada per Elisabeth Moss i de la qual ja us hem parlat en altres ocasions i en diversos articles. De fet, el seu nom ressona any rere any entre els candidats al Nobel de literatura, però de moment, encara no l’hi concedeixen.

Parlar d’Atwood i de la seva obra passa també per parlar de la sèrie. La primera temporada està marcada pels fets que es narren a El conte de la serventa, però la segona va més enllà i, per tant, el guió segueix el seu propi camí. Amb Los testamentos, Margaret Atwood ha creat el desenllaç d’aquesta història i dona així un cop a la taula per refermar-se com la creadora d’aquesta distòpia i, per tant, ser qui dona el tret de sortida i qui hi posa fi.

Dit això, Los testamentos comença 15 anys després del sorgiment de Gilead, un estat totalitari dominat per un pensament ultraconservador i pel fanatisme religiós en un món d’homes en què la dona no és res més que un instrument al servei de l’estat, un úter amb potes. Si la narradora de El conte de la serventa és la Defred, Los testamentos està narrada a tres veus per tres personatges molt diferents: l’Agnes, una nena que ha crescut a Gilead; la Daisy, una nena del Canadà que protesta contra l’autoritarisme de Gilead; i la Tia Lídia, una de les ideòlogues d’aquest sistema teocràtic.

La tècnica narrativa que utilitza l’autora és el mitjà a través del quals se’ns narren els esdeveniments, els quals estan supeditats a les seves impressions, pensaments i experiències vitals dels personatges. D’entre elles, la que menys llueix és la Daisy, la noia canadenca. Per la seva banda, l’Agnes és un personatge amb força credibilitat, però amb poca força. El pes i l’interès el desperta per complet la Tia Lydia, ja que és un personatge carregat d’ombres i llums amb molt a dir amb el qual Atwood desplega tot el seu potencial com a escriptora. La Tia Lydia ens deixa algunes de les millors frases de la novel·la i ens ofereix els millors moments.

Al principi el ritme de la novel·la és tranquil i absorbent però mica en mica es va accelerant per agafar embranzida i convertir-se gairebé en un thriller que desemboca en un estrepitós final. Enrere queden les descripcions pausades d’El conte de la serventa.

Ens podríem passar hores parlant dels temes de fons, el feminisme, la filosofia i, en definitiva, el món distòpic que hi ha dins d’aquesta novel·la que, tal com va el món, esperem que es quedi en només això, una novel·la, però la gràcia està en què ho descobriu per vosaltres mateixos.

Agradarà a…

A qui hagi llegit El conte de la serventa i/o hagi vist la sèrie.

No agradarà…

A qui no conegui prèviament la història, ja que hi haurà alguns aspectes que se li escaparan.