La primera temporada de The Handmaid’s Tale (El cuento de la criada), inspirada en la novel·la homònima de Margaret Atwood, va guanyar molts adeptes i va rebre incomptables premis i lloances tant per part del públic com per part de la crítica. Pels que no la conegueu, us posaré una mica en situació i, de passada, us animaré a veure-la.
Ens trobem als Estats Units i ens hem de figurar que hi ha hagut un canvi de govern a causa d’una gran inestabilitat política i social que ha portat a un grup de ciutadans a donar un cop d’estat i reestructurar el país i la moral establerta. Així doncs, hi ha una reforma profunda i terrorífica i ens trobem davant d’un país que ha canviat de nom i que passa a anomenar-se Gilead. La societat que hi trobem és fastigosament masclista, de manera que els homes, els comandants, són els que manen, i les dones, la major part d’elles estèrils, es queden a casa fent de mestresses. Per pal·liar l’esterilitat, les famílies benestants tenen una minyona, la qual en una cerimònia de violació —no té un altre nom—ha de quedar embarassada del patriarca i ha de donar un fill a la família. Amb aquest statu quo veurem com els personatges viuen i en molts casos sobreviuen en aquets nou món ferotge.
I és aquí on els que no hagueu vist la segona temporada heu de parar de llegir i, fins i tot, si ni tan sols n’heu vist la primera.
Què hi ha de nou a la segona temporada?
La primera temporada de la sèrie, tenint en compte que està basada en una novel·la, està molt ben adaptada i, malgrat que els guionistes i productors es prenen llicencies, és força fidel a l’essència del llibre i els personatges i l’ambient es capten d’una forma més que satisfactòria. La segona temporada, malgrat que ningú n’esperava massa res perquè ja no comptem el referent de la novel·la, està a l’alçada de la primera i aconsegueix complir amb les expectatives, ja que focalitza en com els personatges es relacionen entre ells i com aquests evolucionen i esdevenen més complexos en sí mateixos.
Per altra banda, en la primera temporada tots els esforços estan centrats en exposar-nos el terror imposat pel règim de Gilead i en mostrar-nos com funciona el seu món pervers de la mateixa manera que ho fa el llibre. En la segona temporada, en canvi, com que ja sabem de què va la pel·lícula (mai millor dit), se’ns mostra com es gesta el germen de la rebel·lió. En conseqüència, en aquesta segona temporada la violència que utilitzaran els opressors anirà a més, ja que hauran d’aplacar els revolucionaris o aquells que gosin enfrontar-se al règim. Així doncs, veurem forques, llengües amputades, mans cremades, morts ofegats, dits tallats, fuetades…
Per si no n’hi havia prou amb una evolució dels personatges, es guanya profunditat i complexitat ens els temes que toca la sèrie. Veure’m doncs, com la maternitat es torna més complexa a través d’una mare que no pot parir, un nen gestat a partir d’una violació, una mare que ha perdut la seva filla… L’amor també es complicarà i veurem amors prohibits, amors que es desfan i amors que van més enllà de la distància. A més, la moralitat i la llei es veuran qüestionades i traspassades contínuament, la qual cosa portarà als personatges a reflexionar sobre els valors de la societat i de l’estat i quin és el seu paper com a individu.
El millor
El millor, sens dubte, són les interpretacions. Els personatges es mostren ambivalents, de manera que entren en contradicció i en conflicte amb ells mateixos, la qual cosa puja la intensitat de la sèrie i atrapa l’espectador, que no pot fer altra cosa que estimar o odiar els seus personatges d’una forma totalment visceral. Elisabeth Moss (Offred/June) continua brillant i, encara que sembli difícil, supera la seva interpretació en la primera temporada. La sorpresa l’ha donat Yvonne Strahovski (Serena Waterford), un personatge altament complex pel qual l’espectador sent odi, pena i admiració a parts iguals. Es mantenen a un bon nivell i també creixen els personatges secundaris com ara Ann Dowd (Aunt Lydia), Alexis Bledel (Offglen) o Max Minghella (Nick Blane).
A nivell tècnic, la fotografia continua sent espectacular. S’ha de reconèixer que el vermell que caracteritza les mainaderes o handmaids és un element ineludible que facilita la tasca, però Colin Watkinson l’explota amb un gran mestratge, ja que mai és massa exagerat ni massa esmorteït. A una fotografia espectacular i a una càmera lenta que molts diran que és excessiva però que a mi m’encanta, hi hem de sumar una banda sonora molt encertada que reflecteix en cada moment el que veiem en pantalla i que ajuda a crear sensacions. Tot plegat transporta l’espectador al mismíssim Gilead i li fa arribar l’angoixa, el terror, la ira… que es desprenen de cada capítol, de cada escena, de cada pla.
El pitjor
Molts han criticat el final de la sèrie i s’ha de reconèixer que sembla que s’aliïn tots els déus de l’univers i s’alineïn tots els astres per generar aquella situació tan particular i tan “causal”. No en parlarem massa per no fer cap spoiler a aquells que no l’hageu vist. Tot i així, malgrat que el camí a aquest final podria haver passat per molts altres llocs, és el final més coherent i esperat i, de fet, el que volem veure ens agradi o no i malgrat que vagi a contracor.
Després d’una segona temporada molt satisfactòria, haurem d’esperar a veure la tercera temporada per veure com s’inicia la revolució i com es gesta el principi del fi de Gilead. Estic segura que tant opressors com oprimits arriscaran i perdran molt.
