Recordo que quan vaig estudiar la meva carrera universitària, fa uns 20 anys, els meus companys de curs volien emular les cintes de Tarantino. Jo, en canvi, volia fer les pel·lícules d’Alfred Hitchcock. Mirava i remirava les obres del mestre del suspens com si fossin classes pràctiques de cinema. Analitzava els personatges, les trames, els MacGuffins, els enquadraments, el tempo, els títols de crèdit de Saul Bass, la música de Bernard Herrmann… jo feia el que ja havia fet François Truffaut anys enrere: analitzar, pas a pas, amb devoció i esperit crític, l’obra d’un geni del cinema.

El llibre del que parlarem és la magnífica entrevista de François Truffaut a Alfred Hitchcock, una obra de referència. Molts cinèfils d’arreu del món l’hem llegit (vàries vegades) i estudiat amb fanatisme. És la nostra Bíblia. 

Com molts saben, Truffaut, l’autor, va ser crític de la prestigiosa revista Cahiers du Cinéma, abans de ser director de films tan importants com Les quatre cents coups (1959), Jules et Jim (1962) o La nuit américane (1973), per citar només alguns títols. De fet, tot el que envolta aquest llibre és digne d’esment. La gènesi d’aquest, per exemple, va sorgir des del malestar més profund del mateix Truffaut quan es va adonar que els periodistes nord-americans sempre li preguntaven el mateix: “Per què els crítics de Cahiers du Cinéma es prenen tan seriosament a Hitchcock? És ric, té èxit, però les seves pel·lícules no tenen substància”. Aquesta obra és la resposta clara, contundent, rigorosa i revolucionària a aquesta molesta pregunta. S’ha de tenir en compte que el director de Vértigo (1958) o Psycho (1960), en aquell moment, era víctima de si mateix, del personatge creat per ell a televisió, aquell que feia brometes sobre els assassinats abans de presentar cada capítol a “Alfred Hitchcock Presents” de la CBS. La veritat és que pocs crítics de la seva època eren capaços de valorar seriosament les seves pel·lícules treballades amb tanta cura, plenes de lirisme, d’obsessions i fetitxismes, realitzades amb una passió exclusiva i una emotivitat emmascarada per un gran domini tècnic. Aquest llibre va aconseguir col·locar el geni i la seva obra al lloc que es mereixia. 

Durant setmanes, el director francès anava als estudis de l’Universal, de 9 del matí a 6 de la tarda, amb la seva intèrpret i amiga Helen Scott, a conversar amb Monsieur Hitchcock sobre cinema. Tot ben gravat en un magnetòfon, en unes reunions documentades pel gran fotògraf Philippe Halsman, reconegut autor de retrats de les portades de la revista Life. En el llibre ens trobem constantment davant d’un diàleg entre dos cineastes que coneixen bé l’ofici. Truffaut, àgilment, va plantejant les seves preguntes detalladament i Hitchcock respon. Repassant film per film, per ordre cronològic, des de la seva època britànica a l’americana, des dels inicis i la seva primera cinta, The pleasure garden (1925), a l’última, Family plot (1976). Aquesta és una entrevista a tota una carrera.

El que més m’apassiona d’aquesta obra, amb els anys i relectures, és aquest apropament entre els dos directors, de dues generacions i de cultures ben diferents, però amb una vida en comú dedicada al cinema. Una conversa que va començar l’any 1962 i que acabaria en una gran amistat epistolar al llarg del temps. Gràcies a aquesta gran Bíblia pels cinèfils, coneixem les circumstàncies del naixement de cada pel·lícula, l’elaboració i la construcció del guió, l’elecció del càsting, els problemes de direcció, el muntatge i la valoració pròpia del resultat comercial i artístic, film per film. És una finestra al món a l’obra d’un creador, que explica, sense pretensions ni pompositats, com construeix cada pla, cada seqüència. En definitiva, som voyeurs (lectors), igual que ell. I a poc a poc, pàgina a pàgina, anem analitzant amb el mestre del suspens la seva manera d’enquadrar, d’esculpir en el temps mitjançant el muntatge, de moure els actors per l’espai escènic, de dotar un rerefons psicològic a cada protagonista, i tot per aconseguir enganxar a l’espectador, d’una manera íntima.

Alfred Hitchcock va morir el 29 d’abril de 1980. Ara fa 40 anys. És un bon moment, suposo que com qualsevol altre, per recordar-lo llegint aquest llibre editat actualment per Alianza Editorial. A més, podeu gaudir també del documental realitzat per Kent Jones (2015), que tracta la importància d’aquesta entrevista amb cineastes de la talla de Scorsese, Anderson, Bogdanovich o Schrader. 

Si us agrada el setè art, llegiu la Bíblia dels cinèfils. Hitchcock/Truffaut, l’obra que analitza l’artista que va escriure amb la càmera. 

“The art of creating suspense is also the art of involving the audience, so that the viewer is actually a participant in the film.”  Afred Hitchcock

Comparteix
Anterior“L’informe Brodeck”
SegüentSant Cugat serà fantàsticament negre
Joan Margarit
De petit em divertia amb el meu germà rodant pel·lícules en Súper 8. Visc permanentment enamorat de Wilder, Kurosawa, Ford, Chaplin, Welles, Leone, Kubrick, Berlanga, Spielberg, Lynch i Hitchcock. El meu racó preferit de la casa és la meva butaca on, sempre ben acompanyat de bona música, devoro llibres i còmics. Sèries? ‘Star Trek’, ‘The Twilight Zone’, ‘Northern Exposure’, ‘Breaking Bad’ i ‘Game of Thrones’. M’agrada pensar que vivim envoltats de Cultura.