Hola, de nou, no sé si l’obra que estic a punt de comentar és la més apropiada pels temps que corren. Una pesta bíblica fa trontollar el llit, on tan bé dormitava la nostra societat que semblava mirar la tempesta per la finestra. Doncs sembla que la tempesta s’ha colat en el recinte dels nostres patis saltant per sobre de totes les trinxeres materials i ideològiques, darrere les quals es parapetava una societat autocomplaent. El contingut d’aquest còmic no lliga gaire amb els missatges d’autoànim i la renovada aposta per la bondat i solidaritat de l’ésser humà amb la que ens hem vacunat aquests mesos per donar-nos ànims els uns als altres. El missatge d’aquest còmic recorre un camí en direcció contrària. Bé, em disculpo per avançat.
L’informe Brodeck va ser publicat el 2016 per la totpoderosa Dargaud, l’editorial nau nodrissa del potent i durant molt de temps hegemònic còmic franco-belga. El 2017 arriba al nostre país de la mà de Norma Editorial, que la publica en una contundent edició integral en tapa dura i en format apaïsat, cosa que fa que el mateix còmic sembli un informe.
Aquest còmic està basat en l’homònima novel·la de Philippe Claudel. L’autor, Manu Larcenet, es responsable del dibuix, per descomptat, i també, doble mèrit, de l’excel·lent adaptació.
No m’estendré gaire en les dades sobre l’autor. Per ser del tot sincer, no és un autor que hagi llegit molt, a excepció de Els combats quotidians, obra guardonada amb els premi d’Angulème, el més prestigiós en l’espai europeu juntament amb el de Lucca a 
Itàlia. A més a més, també el conec per alguna col·laboració amb Sfar, un dels valors més segurs de les últimes dècades. Els combats quotidians -també publicats per Norma en 3 volums- són indubtablement una obra mestra d’una humanitat inenarrable que deixa un amarg regust existencialista.
Mai no m’han fet el pes les adaptacions d’un altre gènere al còmic. Deu ser perquè el gènere cova les seves pròpies codificacions, que de l’adaptació sol resultar una mica ortopèdic, no sé si m’explico. Sempre ens queda al paladar el regust metàl·lic d’un publireportatge o alguna cosa per l’estil, allunyat de l’intens batec de l’original. És per això que el vaig començar amb la recança que m’obliga a estar al corrent de les novetats. Però, oh, sorpresa! De quin pa fem rossegons! Em vaig topar amb una obra mestra. Ho serà, sense cap dubte. Aquest còmic te vida pròpia.
L’obra està dibuixada amb blanc i negres purs, sense mescla. El gris apareix per la múltiple invasió d’espais blancs sobre un negre pur. La neu és infinitament més blanca sobre un paisatge fosc. Les nits son més negres quan encapoten una plana de neu blanca. La lluna llueix més quan neda al mig d’un oceà de tinta. Aquesta podria ser la poesia amb la que Larcenet carrega el seu pinzell.
No soc cap expert en art, però no sabia que només amb dos colors (blanc i negre) es poguessin recórrer tants estils i sensibilitats: des d’un impressionisme lúgubre que, al mode de Turner, reflecteix una natura agitada, passant per la introspecció del retratisme de Rembrandt que el mateix autor reconeix en una nota al final del llibre, recalant de tant en tant en un preciosisme naturalista per dibuixar orografia, flora i fauna, propi dels quaderns de camp dels científics il·lustrats del segle divuit i dinou. Afegim a tot això unes natures mortes que, paradoxalment, semblen irradiar la mateixa angoixa vital que els personatges.
Aquesta dicotomia blanc sobre negre va com un anell al dit al maniqueisme moral de la narració. No hi ha mitges tintes ni grisos que valguin: o ets víctima o ets botxí, i si deixes de ser víctima passes a ser botxí i a l’inrevés.
El cru paisatge siberià és el rerefons perfecte per al desolat paisatge de la psique humana del text. El mateix protagonista és deshumanitzat i animalitzat al camp de concentració quan els guardians el lliguen un collar de gos el fan posar a quatre potes i menjar carn crua de l’abeurador dels gossos. Fins els gossos, sense conques, estan “desanimalitzats” amb un rostre híbrid entre dòberman i velociraptor. Guardians sense rostre humà són l’abstracció de la crueltat. La tècnica de rostres dibuixats detalladament, en què no es poden veure els ulls perquè les conques estan cobertes per una ombra que amaga qualsevol expressió humana, afegeix una nota encara més pertorbadora als personatges. Una brutalitat només suggerida la fa encara més temuda i paorosa.
Els retrats exsuden un expressionisme atemorit i una mal confiança tensa, propi dels retrates de Rembrandt i es, precisament en l’exhibició de paisatges i retrats on esclata el drama.
