Veure el nom de Richard Price just al costat d’on posa “creador” o “guionista” sol ser motiu de pes per interessar-se per la proposta que se’ns ofereix. I si a a sota hi veiem que aquesta proposta està basada en una novel·la d’Stephen King, l’interès passa a ser una obligació en un obrir i tancar d’ulls. The outsider és la nova aposta d’HBO pel que fa al món dels thrillers, i val a dir, que com passa gairebé sempre amb aquesta plataforma, el resultat és del tot satisfactori.
The Outsider navega entre el neo-noir i la ciència-ficció, i no ens costarà trobar moltes similituds amb altres productes gurmet de la plataforma com ara True Detective o The Night Of, aquesta última guionada pel mateix Price. Amb el brutal assassinat d’un nen com a fil conductor, aquesta minisèrie ens ofereix un joc psicològic que canvia a mesura que evoluciona la sèrie. Un presumpte assassí amb el do d’estar a dos llocs al mateix temps, una criatura estranya, un policia escèptic i una investigadora capaç de mirar més enllà del que veuen els seus propis ulls. Tot i l’amalgama tan divers de personatges i que la pròpia sèrie tingui l’esperit de passejar-se de puntetes per gèneres com el terror clàssic o la ciència-ficció, la veritat és que estem davant d’un producte estranyament ben lligat i magistralment executat. Dic estranyament perquè per moments pot semblar que aquesta barreja de gèneres acabi per confondre l’espectador, però lluny d’això, la sèrie juga perfectament amb aquests factors i ofereix, amb petites dosis, tota l’essència i l’esperit que fan grans la ciència-ficció i el terror.
Poques vegades una sèrie m’ha pertorbat tant com aquesta. D’una factura tècnica impecable, l’atmosfera que es respira es densa, fosca i asfixiant. Parlant en plata: The Outsider és un mal rotlle constant, però dels que es posen bé, si més no, a aquells a qui us agradi que us fotin de volta i mitja a cada capítol. Tot es cou a foc lent, potser massa lent en algun moment, però aquesta pausa no li fa cap mal a un producte que pretén aprofundir en els orígens del mal i entendre com aquest ha anat canviant de forma al llarg dels anys. I és aquí on rau la seva essència: en aquest mal intrínsec que habita entre nosaltres i que muta, que es transforma i que evoluciona any rere any, dècada a dècada, alimentant-se del dolor i de les pors de la gent.
Price, Jessie Nickson-Lopez i Dennis Lehane han dotat la sèrie d’ànima pròpia, i fins i tot, s’han vist en l’atreviment de posar-hi més contingut del que té la pròpia novel·la de King. Realment, The outsider és una digna adaptació i, en part, això és gràcies a unes fermes interpretacions entre les quals cal destacar el treball de Bob Mendelsohn (The King, Darkest Hour, 
Animal Kingdom) i Cyhntia Erivo (Harriet, Widows, Bad times at the El Royale), un binomi interpretatiu d’alta volada, un combat entre dos personatges marcats per la pèrdua i el dolor, un duel entre l’escepticisme d’aquell que no vol creure i la fe del qui sap que hi ha alguna cosa més enllà de la raó humana. La veritat és que aquesta dicotomia ha estat retratada mil i una vegades en sèries i pel·lícules de tota mena, però en el cas que ens ocupa, poques vegades hem vist d’una forma tant clara i precisa el procés que porta una persona a arribar a creure en fenòmens que no tenen cap explicació científica, o més ben dit, fenòmens paranormals. Un viatge intern que portarà un dels protagonistes a reviure un passat turmentós que no pot deixar enrere. Perquè a The Outsider, tothom té un passat, tothom té una càrrega emocional que veurà la llum a mesura que el conflicte avanci. La sèrie es transfigura al mateix temps que ho fa aquest esser estrany i maligne. Mica en mica, els capítols es van tornant més densos, sufocants i sovint irrespirables i, alhora, la criatura s’alimenta i segueix el seu procés de canvi per acabar arribant a un clímax final en què tot esclata, en què tothom creu i en què, malauradament, ja no hi ha volta enrere.
I mentrestant, la criatura gairebé ha acabat la transformació.
El millor
És un thriller que t’atrapa pel seu treballat i valent guió, acompanyat d’unes més que notables interpretacions.
El pitjor
En alguns moments pot donar la sensació que a la trama li costa avançar.
