El segon film d’Eduardo Casanova, produït per Álex de La Iglesia, és un festival grotesc d’excessos i insanitat. Ja ho era Pieles, el seu primer film, però a La Pietà, a més, gira tot al voltant d’una narrativa molt interessant i també grotesca, excessiva i insana: el concepte de maternitat tòxica. I tot amanit —no amb massa encert, tot s’ha de dir— amb un argument paral·lel sobre la mort de Kim Jong-Il. Sí, Kim Jong-Il, el dictador de Corea del Nord.
Libertad i Mateo són mare i fill (una brutal Ángela Molina i un notablament insà Manel Llunell), “casualment”, el nom de la mare és un clar contrast sarcàstic sobre la relació que té amb el seu propi fill, ja adult, però a qui encara tracta com si fos el seu nen petit i indefens. Com a espectadors assistirem a una toxicitat passadíssima de voltes, però alhora molt continguda en allò que vol explicar, amb uns resultats espectaculars i excel·lents. L’aparició de simptomatologia física al pobre Mateo, com l’asfíxia que pateix quan s’allunya massa de la seva mare o la impossibilitat de dormir si no és compartint llit amb ella, són punts molt perturbadors i alhora molt tangibles d’un problema molt real i del qual es parla poc: la inadaptabilitat creixent de les noves generacions per la sobreprotecció paterna excessiva. I aquesta simptomatologia apareixerà de forma explosiva i prenent la forma d’un tumor cerebral al Mateo, i que la Libertad sentirà seu literalment.
A la roda de premsa del festival de Sitges va aparèixer tothom amb el mateix look que l’escenografia pròpia de la pel·lícula: solemnitat de marbre i protagonisme absolut del color rosa —excepte Álex de la Iglesia, a qui Casanova va perdonar perquè, i cito textualment, “es el puto amo y el que ha puesto la pasta”. Perquè així és tota la casa on viuen Libertad i Mateo: de marbre i de colors negre i rosa, de manera que s’ofega l’espectador a cada escena i se’l fa sentir incòmode a cada seqüència del film. Curiós, ja que el mateix Eduardo Casanova va afirmar a la roda de premsa que no tenia al cap aquesta saturació de color, ja que ja l’havia usada a Pieles. De fet, ell s’imaginava La Pietà en blanc i negre mentre escrivia el guió. Però la seva personalitat i les seves fílies van inundar el disseny de producció i el resultat final. Passa també amb la curiosa banda sonora, excelsa en el seu enfocament de quartet de corda i molt bella en les situacions més insanes, de manera que esdevé quasi per a un film de terror en els moments més alliberadors: un intel·ligent enfocament per arrodonir les escenes casolanes, sempre vistes des dels ulls de la mare.
Però un moment, què té a veure tot això amb la dictadura de Corea del Nord? Doncs el concepte de la mare pàtria, entès com una mena de síndrome d’Estocolm en què els súbdits estan “obligats” a estimar el seu país a causa de l’ofegament sociocultural perpetrat pel dictador. Aquest punt de vista seria molt interessant —de fet la pel·lícula s’ambienta a l’any 2010, any de la mort de Kim Jong-Il, i la nostra família protagonista ho segueix pel televisor—, però crec que el fil argumental de la família que intenta fugir de Corea del Nord queda massa desdibuixat per la comparació massa literal amb en Mateo distanciant-se de sa mare i, sobretot, perquè ofereix una visió una mica esbiaixada d’allò que està bé i no està bé en qüestions ideològiques en socioeconomia que no només se’n va del propòsit principal de la pel·lícula, sinó que no li fa cap favor.
Personalment crec que tampoc no fa cap favor a la pel·lícula la conversa entre el pare d’en Mateo, casat amb una altra dona intentant fugir d’aquell submón, quan explicita verbalment que ella —la Libertad— és un càncer per a tothom qui té a prop. El tumor cerebral del fill que tenen en comú ja és una metàfora prou clara, que alhora fa intel·ligentment de motor narratiu, per espatllar-ho amb explicacions innecessàries. Però no em malinterpreteu: si faig tant d’èmfasi en allò que no m’ha agradat d’aquest film és perquè, en el fons, la pel·lícula em sembla tan valenta i amb una posada en escena tan personal i arriscada, que en la meva opinió seria una obra d’art si no fós per aquests factors que, humilment, crec que creen massa alts i baixos en un film que hauria pogut ser excel·lent.
