Després de llegir Nada se opone a la noche, de Delphine de Vigan, un llibre en què l’autora parla de la seva mare, per seguir amb aquesta temàtica, em vaig llançar de ple a la lectura d’Una mort molt dolça, de Simone de Beauvoir, una crònica sobre la davallada i la mort de la seva mare.
Tot comença quan la mare de Beauvoir cau i es trenca un os. Un cop a l’hospital, li troben un càncer. A partir de llavors, el que havia de ser una entrada i sortida ràpida de la clínica, acaba sent una llarga agonia per a tota la família amb un final terrible: la mort de la mare.
El final de la vida de la Françoise serà un camí intens que emocionarà i travessarà el lector, ja que el relat de Beauvoir, molt íntim i personal, navegarà entre la lluita per la vida i el desig de voler deixar marxar la persona estimada i acabar amb el seu patiment. Sentiments contradictoris a cada pàgina; i és que al final de la vida, els nostres éssers estimats queden a mercè dels metges, que tant sí com no els volen allargar la vida malgrat que això suposi un gran patiment, una pèrdua de la dignitat i la humanitat.
L’estil i la prosa de Beauvoir són impecables i el camí cap a la mort narrat per la parisenca és d’una sensibilitat i un realisme únics. He llegit altres llibres que parlen de forma directa sobre la mort, i cap m’ha entendrit i colpit com aquest.
La frase
“Ja no era la meva mare, era un pobre cos turmentat”.
Agradarà a…
Aquells que vulguin reflexionar sobre el final de la vida.
No agradarà a…
Aquells que aquest tema els pugui remoure i entristir.