No sé explicar ben bé com vaig arribar a aquest llibre. Va ser un encontre fortuït. Era sobre una taula, en una llibreria, entre moltes novetats. Estrany, perquè no és una novetat; és un llibre publicat el 2012 per Anagrama que algú devia deixar allà ves a saber per què. És possible que el vermell de la coberta el fes destacar entre la resta de llibres, de colors esmorteïts. Sigui com sigui, el vaig agafar, en vaig llegir la sinopsi i vaig saber que havia de venir amb mi. De fet, el vaig fer passar per davant de tots els llibres que hi ha a la meva muntanya de pendents que, s’ha de reconèixer, no para de créixer, però d’això ja en parlarem un altre dia.
Un dia Delphine de Vigan troba la seva mare morta, i no sembla una mort natural. Arran d’aquest fet, l’autora no pot desallotjar del seu cap la idea de reconstruir la vida de la Lucile per intentar comprendre què passava pel cap de la seva mare, una dona amb una malaltia mental que en ocasions no podrà controlar. Així doncs, a partir dels records familiars i converses amb els seus parents, De Vigan ens presentarà la seva mare i ens oferirà una crònica familiar devastadora. Amb aquesta obra, l’autora inicia un viatge a la catarsi, a la superació del dol, a la reconciliació amb la seva mare i amb ella mateixa. El camí serà difícil, perquè això suposa reobrir ferides i exposar la seva família públicament.
L’obra s’estructura en tres parts: infantesa, joventut i maduresa de la Lucile. És evident que l’autora no va viure la infantesa de la seva mare, motiu pel qual l’ha de reconstruir a partir de la informació que recull. Tanmateix, sí que va viure la seva joventut i la seva maduresa i com la malaltia va condicionar les seves vides. Malgrat que la infantesa de la Lucile està marcada per alguns esdeveniments traumàtics, són la narració de la seva joventut i la seva maduresa les més colpidores, dures i brutals per al lector.
A banda de la narració dels fets, de Vigan ens delecta amb reflexions sobre el procés narratiu i què sent durant l’escriptura d’aquest llibre que l’està desfent i reconstruint alhora. A algunes persones amb qui he comentat la lectura els han semblat passatges prescindibles, però per a mi són molt enriquidors, ja que ens mostren com de difícil és per a l’autora mostrar-se objectiva i prendre distància respecte la seva pròpia història. No ha de ser fàcil parlar de la teva mare, i encara menys si patia una malaltia mental que va condicionar la teva vida per complet. Per altra banda, allò que escriguis pot resultar dolorós també per als teus familiars.
No us enganyaré. No és un llibre fàcil. És dur i, fins i tot, diria que no és un llibre per a tothom. Tot i això, és un llibre en que tot està molt per sobre de la mitjana; tot està a un altre nivell. Això fa que el dolor i l’angoixa que es respiren en la novel·la siguin teus, ets traspassin… En definitiva, és un llibre d’aquells que es fiquen a dins i es queden amb tu. Estic escrivint aquestes línies amb la pell de gallina i el convenciment absolut que aquest llibre es trobarà, per sempre més, entre els meus llibres preferits.
Agradarà a…
A qui busqui una història d’aquelles que no t’abandonen, una història dura i colpidora.
No agradarà a…
A qui no estigui preparat per entrar en una vida aliena i dura com poques.
