A veure, què hi ha pitjor que un confinament? Doncs un confinament per epidèmia i que després et tanquin en una aula per ser un examen. No, no estic parlant de la selectivitat d’enguany i tot el debat entre conselleria i ministeri que això està aixecant. Estic parlant d’una de les meves pel·lícules preferides, Exam.
Força lapidada per la crítica, però mencionada discretament en alguns premis britànics, la pel·lícula escrita i dirigida per Stuart Hazeldine és un film que pretén crear una aura de tensió psicològica. Ens situa en un escenari opressiu, una aula, amb un grup de candidats que han de competir en una última prova per aconseguir una feina per a una empresa. Les normes són molt simples: durant la prova no es poden fer peguntes, no es pot sortir de l’aula i no es pot fer malbé el full que tenen davant. L’objectiu és respondre una pregunta amb no més de 80 minuts. La sorpresa comença quan els candidats s’adonen que el full està totalment en blanc. A partir d’aquí hi ha 80 minuts clavats de metratge (els mateixos que la prova) per trobar la pregunta i la pertinent resposta. Els candidats, un grup molt variat d’homes, dones, races, creences i capacitats hauran de decidir si cooperen o no per trobar la solució i optar al lloc de feina.
La pel·lícula és de l’any 2009, força abans de tota la moda els escape rooms, però la veritat és que és totalment un joc de lògica. Un metratge que funciona gràcies a girs narratius i informació que se’ns planteja amb comptagotes, però que ens traslladen a una situació molt més tensa del que podria semblar inicialment. El mètode Gronholm és un joc de nens al costat d’aquesta situació, i resulta que no opten només a una feina sinó que tot va molt més enllà.
Si necessiteu una excusa per veure com encara hi ha situacions molt pitjors que la que estem vivint, agafeu aquesta petita peça de ficció. Segurament no serà mai una obra mestra, però segur que us fa passar una molt bona estona. Però sobretot, segur que us emportareu més d’una sorpresa. I, sobretot, penseu amb tota aquesta canalla que d’aquí dos mesos tindran una selectivitat sense haver fet classes relativament normals durant, almenys, un mes. Ara bé, amb wifi, un sostre, 23 graus de temperatura i un plat per a cada àpat, de què ens podem queixar?