Probablement una de les èpoques que més em fascinen de tota la història del cinema nord-americà és el naixement de l’anomenat ‘New Hollywood’. Un moment de trencament entre el clàssic i la modernitat, un autèntic xoc de trens que va començar amb Easy Rider (Dennis Hopper, 1969) i va acabar amb La puerta del cielo (Michael Cimino, 1980) i Toro salvaje (Martin Scorsese, 1980). El sorgiment d’un grapat de joves directors que lluitaven contra l’establishment de la indústria, que buscaven narrar de noves maneres i explicar històries que mai s’havien explicat.
Aquesta obra de Peter Biskind (editada per Anagrama, 667 pàgines) és un autèntic best-seller sobre el setè art. Llegit per milers de cinèfils d’arreu del món, és un gran assaig sobre l’època explicant les anècdotes, els èxits i fracassos de directors de la talla de Robert Altman, Hal Ashy, Warren Beatty, Peter Bogdanovich, Michael Cimino, Francis Ford Coppola, William Friedkin, Dennis Hopper, George Lucas, Terry Malick, Bob Rafelson, Paul Schrader, Martin Scorsese, Steven Spielberg i Robert Towne.
El que més atrapa del llibre és la facilitat de l’autor per narrar dins d’un mateix capítol passant d’un director a un altre. D’un film a un altre. D’un productor a un altre. Moteros tranquilos, toros salvajes humanitza a un bon grapat de grans directors (o millor dit, els baixa del pedestal de semidéus i els enfonsa en el fang); descobrint què s’amaga darrere dels autors que van ser capaços de fer autèntics clàssics del cinema com El Padrino (1972), El Exorcista (1973), Tiburón (1975), Taxi Driver (1976), La última película (1971), Star Wars (1977), Apocalypse Now (1979) o Toro Salvaje (1980).
Un llibre que té el gran mèrit de basar-se en centenars d’entrevistes, realitzades en un període de cinc anys, a estrelles, directors, guionistes, productors, ajudants de direcció, directors de fotografia i muntadors que van viure a Hollywood durant els anys setanta. És un fidel retrat d’una època i d’una generació de joves directors que van començar a filmar amb actors poc coneguts, com Robert De Niro, Al Pacino i Jack Nicholson, i en pocs anys en van convertir en els nous i poderosos senyors de Hollywood. Una fantàstica crònica generacional del setanta post-Charles Manson plena de vitalitat, creativitat, experimentació, joventut, drogues, orgies, milions de fotogrames i bones idees.
Deixo a continuació alguns fragments de les entrevistes que podem trobar al llibre editat per Anagrama:
“Los años entre 1971 y 1976 fueron los mejores, porque estábamos empezando. Nos moríamos de impaciencia por ver la siguiente película de nuestros amigos, la nueva de Brian, la de Francis, queríamos ver qué estaban haciendo Spielberg y Lucas.” Martin Scorsese.
“’Bonnie & Clyde’ no puede ser inmaculada, esterilizada. Nada de un par de tiros y caer muerto, ¡tiene que haber sangre, carajo!” Arthur Penn.
“Hacer cine es como hacer vino. Tienes un montón de uvas, algunas quemadas, otras bien maduras, otras con menos azúcar del necesario, pero con el sudor del vinicultor, se hace un gran vino.” Francis Ford Coppola.
– “George, es fantástica. Va a hacer 100 millones.”
– “Te prometo que ‘Encuentros en la tercera fase’ va a hacer 4 o 5 veces más que Star Wars.”
– “No, no, George. Tú has conseguido la gran película que hará dinero y trascenderá.” Steven Spielberg i George Lucas.
“Yo estaba empeñado en filmar ‘Tiburón’ en mar abierto, y ellos no; como insistían tanto en rodar en un estanque, estuve a punto de dejar la película. Ese pedazo de polietileno, madera flotante y acero no iba a asustar a nadie a menos que el público se tragase que era real.” Steven Spielberg.
“Nunca había visto a Marty tan enfadado. Steven, Brian y yo lo sujetábamos por los brazos. Al final nos dijo que Columbia había visto ‘Taxi Driver’, que no les gustaba nada el final y que querían que quitara todas las escenas violentas, el tiroteo y la carnicería.” John Milius.
