Tret d’alguna excepció, a ningú li agrada que li expliquin el final d’una pel·lícula. Segurament la frase “no m’expliquis el final” és la més utilitzada cada cop que algú ens vol fer una petita sinopsi de la pel·lícula que va anar a veure el cap de setmana i de la qual va sortir meravellat, ja que de les que no ens han agradat gaire tendim a explicacions més curtes i rases com “no valia res” o “era una merda”, en termes més escatològics.

A conseqüència d’algun tipus de trastorn psicològic o potser perquè sóc un sociòpata del món del cinema,  jo no sóc una d’aquestes persones. A mi no m’importa que m’expliquin el final. Sí, us ho dic de veritat, no m’importa gens. En la majoria de casos quan algú m’explica una pel·lícula i, de cop i volta, detecto que en arribar a la part final s’atura i es queda en un enigmàtic silenci, sóc jo qui l’insto a continuar per tal de conèixer el final de la història. Segurament ho trobareu d’allò més estrany, però la veritat és que tot i saber com acaben, les pel·lícules em continuen fascinant igual que quan la veig per primer cop a la pantalla.

Posem-nos una mica filosòfics: què és un final? Tot té un final? Totes dues són preguntes extremadament complexes que ni amb 4 anys de carrera i 2 màsters n’aconseguiríem una conclusió clara i definitiva. Però pel que fa al món del cinema, la resposta a la pregunta de si tot té un final hauria de ser afirmativa. Les pel·lícules comencen i acaben, tret d’alguns films que malauradament sembla que no finalitzin mai.

Tota història té un principi i un final. Bé, segurament hi ha matisos. De fet, hi ha pel·lícules que comencen pel final (Citizen Kane, Memento) o pel·lícules amb dos o fins i tot tres finals diferents (Run, Lola run); però la gran majoria tenen un final amb tota regla. Si n’haguéssim de fer una enumeració de tots els tipus  que ens ha mostrat el cinema des de 1895, el més probable es que acabéssim trasbalsats i amb alguna que altra butllofa als dits, en cas que sigueu d’aquells nostàlgics que encara feu servir el bolígraf.

Les diferents maneres d’acabar un film són molt variades, heus aquí una petita mostra: tenim el típic i agradable final feliç on tothom acaba content; el final obert que no acaba de tancar del tot la història; el final que acaba malament per tothom; també tenim els finals profunds, aquells que solen acabar amb una gran frase final que ens té durant tres hores amb el cap a Can Rumia intentat descobrir què ha volgut dir-nos el director; finals enigmàtics i encriptats; finals ambigus i, en certes ocasions, finals que no semblen finals. Com podeu veure la llista és inacabable, ja que fins i tot un petit gest, una mirada o un cotxe que s’allunya mentre sona una música romàntica de fons, serveixen per acabar una bona  història.

Qui més qui menys té un final preferit. En el meu cas no podia quedar-me només amb un i la llista s’ha allargat una mica. Per aquest motiu, a continuació us deixo el primer volum del que serà el meu repàs particular dels finals de pel·lícula que, per alguna raó o altra, m’han marcat més en els últims anys, independentment de la seva qualitat, ja que la qualitat és una visió més subjectiva del tema.

En aquests volums veureu que he obviat els grans finals clàssics que han marcat la història del cine (trobo que parlar de si en Rick i en Loui al final tindran una gran amistat, intentar desxifrar el final de 2001, Una odissea a l’espai o assegurar-nos que realment a en Rhett li importa ben poc el que pugui fer l’Scarlett, seria reiterar-se amb uns temes del quals tots n’hem llegit mil i un articles i opinions).

Els meus finals potser no tenen tant glamour, però de ben segur que despertaran l’interès dels qui llegiu aquestes línies, i molt probablement, degustant els últims minuts d’aquests films, a algú de vosaltres li arrencaré un somriure o, en cas contrari, alguna que altra llàgrima.

Es ben certa aquella frase que diu que el que importa no és com es comença sinó com s’acaba; i en definitiva que llanci la primera pedra el qui no hagi somniat mai amb un final de pel·lícula.

La última noche,2002 ( Spike Lee )

Monty (Edward Norton) és un camell que ha estat condemnat a 7 anys de presó i en 24 hores haurà d’entrar a la garjola. Durant el transcurs de la pel·lícula, Monty intenta recuperar els llaços d’amistat amb antics amics que havia abandonat. Magnífic treball de Spike Lee, un retrat gris i a la vegada un petit homenatge a la ciutat de Nova York, que serveix per construir un film romàntic, sostingut per unes prodigioses interpretacions. El final de La última noche es mou entre la realitat i la ficció. Lee juga amb l’espectador, per una banda ens mostra com serà o podria ser el futur de Monty lluny de la presó i per l’altre ens deixa amb la incògnita de que acabarà passant realment. Un final intel·ligent i emotiu, fins i tot amb un punt dramàtic, un crit de llibertat i alhora una carta de redempció a una vida equivocada.

Rambo: acorralado,1982 ( Ted Kotcheff )

No cal que entrem amb detalls sobre l’argument de la pel·lícula, oi? A alguns potser se us ha desdibuixat algun mig somriure quan heu començat a llegir i heu vist el nom de John Rambo escrit unes línies més amunt, però creieu-me quan us dic que si no incloïa Acorralado a la llista dels meus finals preferits, no m’hagués pogut mirar mai més al mirall. Per molt que penseu el contrari, Rambo: Acorralado és més que una pel·lícula d’un home que es carrega a mig poble amb una metralladora i un arc. En el fons Rambo és una pel·lícula que parla de l’acceptació i de les segones oportunitats, de com un ex combatent del Vietnam intenta trobar el seu lloc en una societat que li ha girat l’esquena. El final d’aquest film reflexa a la perfecció que el gran John Rambo no és el “caçador” de la historia, sinó la víctima.

 

Las dos cares de la verdad,1996 ( Gregory Hoblit )

Miri els cops que miri aquest final, se’m continua posant la pell de gallina com el primer cop que vaig veure la pel·lícula. El debut d’Edward Norton a la gran pantalla va ser espectacular. Interpretant a l’escolanet Aron, o potser al psicòpata Roy, Norton borda un paper d’allò més complicat en donar vida a aquest jove amb un “presumpte” trastorn de personalitat. El pobre advocat Marti (Richard Gere) encara està estupefacte en descobrir la veritat que s’amagava darrera els rostres d’Aron i Roy. Sis minuts finals que et deixaran amb la boca oberta mentre un calfred recorre tot el teu cos.

 

El Caballero oscuro, 2008 (Christopher Nolan)

Poques coses es poden dir d’aquesta pel·lícula. En la meva humil opinió, una de les millors de la última dècada. L’obra mestra de Nolan ho té tot i, per postres, compta amb un final que et fa trempar d’allò més. Les últimes paraules de l’inspector de policia Jim Gordon se’t queden gravades a la ment, bàsicament perquè a través d’elles arribes ha entendre tot el film de Nolan i, segurament, tota la psicologia d’un heroi que potser no ha pretès mai ser-ho. Repetint les paraules dels protagonistes:

-Seré el que Gotham necessiti que sigui……

-Perquè no és un heroi, és un guardià silenciós, un protector vigilant, un cavaller fosc.

No fa falta dir res més.

Comparteix
AnteriorLaura a la ciutat dels Sants arriba a l’ETC de Vic
SegüentLos árabes del mar – Jordi Esteva
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.