The Dig és una pel·lícula dramàtica britànica del 2021 dirigida per Simon Stone, basada en la novel·la del mateix nom publicada el 2007 per John Preston i que reinventa els fets de l’excavació de Sutton Hoo. A nosaltres Sutton Hoo, prop de Woodbridge, al comtat anglès de Suffolk, no ens dirà gaire res d’entrada, però pels historiadors anglesos té una importància cabdal per a la comprensió de la seva antigor i orígens. En particular, Sutton Hoo és l’indret exacte on l’any 1939 es varen trobar dos cementiris del segle VI i principis del VII. Un d’aquests llocs fúnebres contenia tot un vaixell funerari intacte que incloïa una gran quantitat d’artefactes anglosaxons. Les troballes, d’excepcional valor per a la història de l’art i l’arqueologia, van passar al cap d’uns anys a mans del Museu Britànic de Londres per a la seva posterior conservació.
Fent servir la terminologia emprada en el món de l’arqueologia, a poc que excavem una mica, a The Dig hi trobem coses molt interessants. La pel∙lícula ens narra la història real d’Edith Pretty i Basil Brown (interpretats per uns magnífics Carey Mulligan i Ralph Fiennes), una jove vídua terratinent propietària d’una finca on tenen lloc unes prospeccions, i un veterà excavador d’aire tranquil i reservat que no es rendirà fins treure a la llum les valuosíssimes restes que s’amaguen a l’interior d’uns misteriosos túmuls situats prop del riu Deben. Al film, Mulligan i Fiennes estan més que ben acompanyats per uns correctíssims Lily James i Johnny Flynn, que donen vida a dos joves amants, i Ben Chaplin encarnant també amb força solvència l’incòmode (ja veureu per què) marit de James.
Històricament, els fets s’ambienten molt poc abans de la declaració de la Gran Guerra entre Gran Bretanya i Alemanya, quan un arqueòleg autodidacte (sense estudis ni prestigi acadèmic però extraordinàriament culte i perspicaç) és contractat per una vídua malaltissa per excavar les seves terres, i descobreix unes restes inesperades pel seu extraordinari valor històric. Basil Brown, que no va veure exposat el seu nom al costat de les troballes que va fer fins molts anys després dels fets que es narren, va treure a la llum una tomba anglosaxona de 1.400 anys d’antiguitat que incloïa un vaixell sencer de 24 metres de llarg, així com un ostentós aixovar fúnebre format per 263 objectes diferents. Les troballes incloïen un elm, fermalls d’espatlla llaurats, estris domèstics i armes, la majoria d’elles procedents de llocs tan llunyans com Síria i Sri Lanka. Espectacular, oi? Doncs sí, fins al punt que ja en aquella època es va dir que les tan preuades descobertes eren absolutament magnífiques i canviaven completament la comprensió que tenien els historiadors contemporanis de Brown de la Gran Bretanya medieval.
Personalment crec que mai una disciplina tan “avorrida” (ja em perdonaran els qui s’hi dediquen) com l’arqueologia, que analitza i estudia minuciosament i amb extrema (quasi exasperant) lentitud qualsevol resta de material que s’hagi pogut preservar de les societats antigues (siguin habitatges i altres construccions, el territori que els envoltava, tombes, objectes sumptuaris, eines diverses o simplement deixalles) ha permès evocar sentiments tan complexes i humanament tan profunds. I és que Stone i el seu equip d’actors són capaços de mostrar-nos en una escassa hora i cinquanta dos minuts coses tan petites, però també tan importants, com que la vida és molt curta com per no viure-la de forma intensa al costat de qui més desitgem i que, malgrat representar un breu instant de la vida en l’univers i per insignificants que siguem, podem ser capaços de deixar una gran empremta en el lloc on vivim i morim i en tots aquells que ens envolten i ens estimen. Vaja, un missatge (convindreu amb mi) absolutament preciós.
De ritme pausat en força moments, però molt emotiva en d’altres, hi destaca com ja he esmentat Corey Mulligan, que dona vida de forma més que convincent, captivadora i dolorosament penetrant a la vídua que viu en una propietat força aïllada amb el seu fill petit i alguns servents. D’aspecte i comportament malaltís veu en l’arribada del una mica taciturn i molt silenciós excavador (Ralph Fiennes sempre sobri i correcte) l’oportunitat de recobrar esperances i tornar a experimentar sentiments que creia totalment postergats de la seva rutinària i trista existència, com ara la capacitat de tornar a estimar. Però, és clar, no compta amb que ell és casat i està totalment obcecat per la tasca excavadora. Ambdós provenen de llocs i classes socials molt diferents, però el seu amor pel coneixement i exploració del passat els uneix ràpidament. I és en aquest punt quan podem reflexionar sobre la fascinació que sempre ha suscitat el coneixement del passat. Segurament rau en el fet que el passat no deixa de connectar-nos a tots i cadascun de nosaltres sense importar l’estament socioeconòmic, educació, interessos o futur. Per tant, tots venim del mateix lloc i representem un simple instant (infinitesimalment petit) de l’univers i el nostre pas per la vida és totalment efímer. Així, The Dig gira entorn de temes tan universals com són l’amor, l’amistat, la pèrdua, els orígens… però, sobretot, del desig que tenen tots els homes i dones d’esdevenir eterns i que la seva existència o pas per la vida deixi empremta (o més ben dit petja, ja que parlem sobre arqueologia) per les generacions futures. Sense voler entrar en detall, fixeu-vos com en un moment donat la vídua li reconeix a Brown la seva frustració pel pas fugaç per la vida: “Desapareixem del tot”, li diu. No obstant, ell no hi està d’acord: “Tots som part d’un continu. En realitat, mai desapareixem”, esmena de forma intel∙ligent.
Val la pena esmentar que el director és el responsable també d’una de les històries d’una col·lecció de curtmetratges basats en relats de l’escriptor australià Tim Winton (The turning, 2013) i d’un altre film que porta com a títol The Daughter (2015), que segueix un home que torna a casa per descobrir un secret familiar enterrat durant molt de temps i els intents de posar les coses a lloc amenaça la vida dels que va deixar a casa seva anys enrere. Stone, australià però nascut a Basilea, és també guionista i un reconegut director teatral que va presentar la seva particular visió de Medea al Festival de Otoño de Madrid l’any 2018. Es veu que els clàssics com Ibsen, Sèneca, Brecht, Chéjov, Wedekind o Lorca són la seva especialitat, i també seva és una màxima amb la que no sé si la majoria estaríem d’acord: “Aquesta forma d’art que havia de pertànyer a tot el món s’ha convertit en domini d’una selecta minoria”. Amén.
A tall de resum, The Dig és un drama refinat, de contrastos i molt ben realitzat per Simon Stone que s’ambienta a l’Anglaterra de finals dels anys 30 en ple esclat de la Segona Guerra Mundial. Quan el cel del tranquil i encisador countryside (“camp” en anglès) comença a alterar-se pel vols rasants dels avions de guerra, més avall, en un indret anomenat Sutton Hoo, s’inicien unes excavacions que seran l’avantsala d’una de les gestes arqueològiques més importants del segle XX. L’ambientació del film és precisa, el càsting i interpretacions realment convincents i molt creïbles, i la música enamora. Esplèndids els paisatges fotografiats per Mike Eley. I és que, malgrat no passarà a la història del setè art com un “nou clàssic” a l’alçada de la magnífica i oscaritzada El paciente inglés (1996) de Anthony Minghella (també amb un esplèndid Ralph Fiennes, oi?), estem davant d’un producte prou rodó. Es diu, a les acaballes del film, que les restes descobertes per Brown es van guardar sota el subsòl de Londres protegides de les destrosses provocades pels constants bombardejos alemanys i que no varen ser exposades al Museu Britànic fins 13 anys després del seu descobriment. Segons el National Geographic, cito textualment, “el descobriment arqueològic de Sutton Hoo-és de ben segur l’últim alè d’una luxosa tradició funerària medieval anglesa”. Ara, de la mà i encert de The Dig i la plataforma digital Netflix, podem també ser-ne testimonis i gaudir d’aquesta plàcida però alhora emocionant història que aborda la preservació del passat i el desig de deixar senyals perdurables en el temps sense haver de sortir de casa. Gaudiu-la.
