Tercera crònica del Festival de San Sebastián 2016

1186

Sembla que el sol definitivament s’ha apoderat del cel de San Sebastián i permeteu-me la llicència, algun raig de sol també s’entreguardava dins la sala de premsa on les 11:00 en punt feia aparició la que rebria el premi Donosti a la seva trajectòria, la gran Sigourney Weaver, o com molts de vosaltres la recordareu, la “teniente Ripley” de la saga Alien. Humilitat i simpatia són dos dels trets més representatius d’aquest icona femenina que des de fa anys reivindica el paper femení dins d’un món encara amb tics retrògrads i masclistes. “Per fi sembla que tindrem una presidenta als Estats Units”, ens deixava anar a les primeres de canvi. I és que aquest paper de dona forta i tenaç l’ha acompanyada tota la carrera amb interpretacions que en primera instància hom podria pensar que estan més destinats al sexe masculí. Weaver és veia visiblement emocionada pel seu reconeixement a una vida dedicada al cinema i a la interpretació, i va recordar emocionada la primera vegada que va estar al festival de San Sebastián al 79 per la pel·lícula de Ridley Scott Alien. “Vaig venir acompanyada dels meus pares i vaig quedar encisada amb l’encant d’aquesta ciutat. Aquí s’estima el cinema”. L’actriu també es va mostrar agraïda pel fet d’haver treballat amb grans directors que ja formen part de la historia del cinema. Tot així, va ser una roda de premsa distesa i divertida on ella bromejava constantment amb la seva edat i l’edat del director del seu projecte més recent J.A. Bayona.

68d504c5-4a4d-4c14-9b6b-9186f122ae27

Com no podia ser d’altra manera, la jornada acabaria dins una sala de cine. El teatre principal va ser el lloc escollit per rebre l’últim treball del director novaiorquès Oliver Stone (Platoon, JFK, Nacido el 4 de julio…), Snowden dins las secció oficial fora de concurs. El sempre controvertit director roda un biòpic/thriller sobre el més que conegut Edward Snowden, que l’any 2013 decidia revelar tots els secrets sobre la vigilància indiscriminada de la població, que els Estats Units estaven perpetrant des de feia anys.

Treball correcte d’Stone, que no passa de ser un pur entreteniment sense gaires pretensions. Els que vulguin aprofundir una mica més en el cas Snowden, potser serà millor que mirin el gran documental Citizenfour, una de les últimes obres mestres periodístiques que recordo. No seria just deixar de mencionar l’interpretació protagonista de Joseph Gordon-Levitt. Sens dubte la nota més positiva del film, amb una interpretació sèriosa que no intenta destacar per sobre del film.

snowden-oliver-stone

Només amb el temps just per degustar tres tapetes i una cervesa al bar del costat del teatre principal, tornàvem a entrar a la sala, aquest cop sí, amb una pel·lícula dins a concurs de la secció oficial. El debutant argentí en la direcció presentava El Invierno, un retrat íntim i sec de la vida en un ranxo al mig de la Patagònia. Un cuidat treball visual i unes bones interpretacions són les dues peces claus d’un bon film al que potser li hauria anat bé una mica més de diàleg i contingut. La idea d’aquesta producció entre França i Argentina va sorgir arran d’un viatge que el director va fer per la Patagònia i on es va veure sorprès per una tempesta de neu, la qual va provocar que busqués refugi en un ranxo on hi vivia un home solitari encarregat de la finca.

cqjgftvxyaaoyyy

L’antepenúltim dia de festival començava a la sala de premsa on Mr. Oliver Stone i els dos protagonistes de Snowden ens comentaven com havia estat la gravació del projecte. Stone explicava que va visitar E. Snowden fins a 9 ocasions a Moscú, on hi havia trobat un home reservat de la seva vida privada i totalment compromès amb el que havia fet. El director també ens va confirmar que per motius de seguretat i privacitat “Vam haver d’encriptar una part del guió perquè no fos hackejat”.

gordon

A la tarda era moment de tornar a la secció oficial, aquest cop per presenciar el nou treball del japonès Makoto Shinkai. Un nou film d’animació del que diuen és el successor de Hayao Miyasaki. Your name és un relat d’amor, barrejat amb l’amistat i el relatiu del pas del temps de dos joves que descobreixen que mentre somnien intercanvien les seves vides. De nou excel·lent proposta de Shinkai, visualment impecable tot i que en alguns moments fa la sensació d’estar a punt de patir un atac epilèptic degut a la quantitat de color, imatges i sons que és capaç d’imprimir el director a les seves escenes. Cal destacar la banda sonora també ja que a través de cançons pop/rock et fa vibrar d’allò més, al mateix temps que els peus de l’espectador segueixen uns ritmes ràpids i enganxosos.

maxresdefault-12

Per acabar la jornada el festival projectava dins la secció oficial el debut en la direcció de l’escocès Ewan McGregor. American Pastoral narra a través d’un matrimoni i la seva filla, els fets dels anys 60 a Estats Units on els moviments contra la guerra del Vietnam i el problema del racisme afloraven en una societat que es començava a rebel·lar. Amb el mateix Ewan McGregor com a protagonista i acompanyat de Jennifer Connelly i Dakota Fanning, el director no ha sabut trobar l’equilibri en un film que acaba sent una parodia d’ell mateix. Nota negativa doncs, per una pel·lícula que en comtes de tocar-nos profundament, acaba per fer-nos riure mitjançant un guió inútil i en alguns moments surrealista.

maxresdefault-13