Fa uns mesos una amiga em va parlar d’un llibre escrit per un autor català. “Es titula Retrum”, em digué, “Com el què deia el nen del Resplandor?”, vaig contestar, “No burro. Ja te’l deixaré…”
Així és com em vaig trobar amb RETRUM Cuando estuvimos muertos davant dels nassos.
Aquesta novel·la va ser escrita per Francesc Miralles l’any 2009 i explica la “història d’adolescents” més fosca que hagi llegit mai. RETRUM ens situa en el poble barceloní de Teià, on el protagonista, el Cristian, hi va a viure amb el seu pare. En Cris, encara afectat per la mort accidental del seu germà bessó, coneix allà dues noies i un noi amb gustos tan sinistres com els seus. És així com el Cris entra a Retrum, un club format per joves gòtics que es dediquen a recórrer cementiris i a dormir sobre les tombes de difunts il·lustres. Aquesta trama aparentment quotidiana (qui no ha dormit mai sobre una tomba!) s’anirà complicant i trastocant fins a arribar a una conclusió, massa abrupte pel meu gust, però molt original i inesperada.
Així doncs, Retrum és una història que gira entorn adolescents que formen part de la subcultura gòtica. S’ha de dir que l’autor realment entén els referents als que remet. No es queda només amb els detalls superficials, com el fet de vestir de negre, i procura que a cada capítol del llibre hi hagi una cita, l’estrofa d’una cançó o simplement una dada interessant. Referents necessaris per complementar la història, lletres de Joy Division, Sisters of Mercy o Siouxie and the Banshees, fragments d’escrits de l’Edgar Allan Poe o William Blake entre d’altres.
L’única pega que li podria posar a aquesta novel·la (deixant de banda que no em va agradar del tot com es va desenvolupar el desenllaç de la història) és que el seu protagonista; en Cristian, em va semblar un autèntic carallot. Un adolescent massa preocupat en les seves misèries com per adonar-se del què passa al seu voltant. Però això no és una valoració dolenta per se ja que una cosa que tenen les novel·les adolescents (i ja posats les de fantasia) és que estan plenes de protagonistes perfectes. Noies o nois sense defectes, que no evolucionen al llarg de la història i que com a resultat, fan que els joves no es puguin sentir identificats amb el què llegeixen.
En definitiva, RETRUM Cuando estuvimos muertos és el llibre que m’hagués agradat llegir amb quinze anys. I és una bona historia perquè la llegeixi tot adolescent amb gustos foscos o peculiars. Resulta original, no es fa avorrida i entén els referents als què remet. I això per una novel·la del seu gènere és dir molt.