Després de dues jornades de cine, tot i que el temps no ha acompanyat i el color gris sembla haver-se instaurat permanentment al cel donostiarra, podem dir que pel que hem visionat fins ara el nivell del festival torna a estar a l’altura del que n’esperàvem, després de la petita baixada de les dues edicions passades. El sol sembla que només hagi sortit a dins de les sales, i ja sabeu que a nosaltres això ens excita d’allò més.
Tot i perdre’ns dues de les projeccions més esperades del festival per incompatibilitat horària, encetàvem l’aventura festivalera de l’Escriba amb el premiat documental The act of Killing dirigit per Joshua Oppenheimer i Christine Cynn. Els directors ens mostren de forma original, com dècades després del genocidi comunista a Indonèsia, els assassins “gàngsters” executors de tal matança construeixen una pel·lícula que recrea com torturaven, violaven i finalment mataven aquells que eren comunista, o presumptament comunistes. La combinació de testimonis esfereïdors que fan posar els pèls de punta, amb els tocs humorístics i surrealistes de la pel·lícula que els mateixos botxins dirigeixen, provoquen una sensació d’estupefacció que pot trigar unes hores a perdre el seu efecte.
Tot seguit el torn era per l’islandesa The Oath, un thriller amb tocs de drama dirigit pel ja conegut Baltasar Kormákur (Everest, 2 guns, Contraband ). Al més pur estil nòrdic, el director ens mostra el que es capaç de fer un pare per tal de protegir la filla. El món de les drogues és molt present en el film i serveix de fil conductor per a una trama digne del cine negra que pretén, en certa manera, ser un mitjà de difusió social d’un tema que en els últims anys ha crescut i preocupa a la societat Islandesa. “Els thrillers nòrdics sempre s’entrellacen amb temes socials, emocionals, personals o familiars” afirmava Gisli Örn Garoarsson, antagonista del film. De fet, aquesta temàtica de contraband i drogues pretén ser un reflex d’una societat que ha començat a infiltrar-se a la fins ara impertorbable Islàndia. Una temàtica a la qual nosaltres hi estem acostumats però que països que fins ara l’havien esquivada els pot costa assumir. En definitiva, un bon treball de Kormàkur que competeix dins la secció oficial del festival.
https://www.youtube.com/watch?v=7vPNwJ4yab8
El segon dia de Festival començava de bon matí i de forma brutal i revolucionaria. El director francès Bertrand Bonello ens presentava Nocturama, últim treball del director carregat de ràbia i reivindicacions sobre un grup d’adolescents que intentaran canviar la dinàmica d’un país immers en el més pur capitalisme opressiu. Forta crítica social que desemboca en un debat intens sobre temàtiques tant àmplies com el terrorisme islàmic, el poder dels bancs o fins i tot la precarietat laboral. A més, arriba en un moment (imaginem que ja buscat) on França pateix una psicosis extrema, i totalment justificada, pel terror viscut en aquests últims anys arreu de la geografia del país. Aquest fet fa que el film ens produeixi encara més una certa sensació d’angoixa i malestar. Film intens i desconcertant que no deixa indiferent.
Sense moure’ns de la secció oficial i de les mans del suec Johannes Nyholm arribava la primera petita perla del festival. Un drama en format de faula que ens explica les difícils condicions de vida de Rikard, un noi autista amb deformitats greus a la cara. La petanca, la mare i un gegant són les tres puntes d’un triangle en que el qual el protagonista intentarà encaixar per tal de trobar una escletxa de llum dins la seva vida. La magnífica fotografia de la pel·lícula juntament amb un guió escrit pel mateix director que recorda aquells petits contes de gegants que ens explicaven de petits, fan de The Giant una ferma candidata a la Concha d’or d’aquest festival.
A la tarda arribava el moment de deixar descansar la ment i endinsar-nos en un món que aparentment havia de semblar tranquil. Sausage Party ens havia d’oferir aquesta via d’escapament, que finalment va resultar fallida. Una explosió d’animació 3D, bestieses i surrealisme que culmina en una col·lecció d’escenes més que pujades de to que viuen els protagonistes d’aquest film. Amb un esperit punk Conrad Vernoni Greg Tiernan ens presenten la història dels aliments d’un supermercat capitanejats per una salsitxa destinada a ser consumida el 4 de juliol (dia especial per als nord-americans). No obstant això, la religió alimentaria pot jugar una mala passada als protagonistes, ja que les conviccions no sempre porten al paradís. En definitiva una comèdia obscena que no deixarà indiferent els espectadors, ja que no existeix precedent en vida per poder comparar.
https://www.youtube.com/watch?v=ReJOJR-DImU
Al vespre ens esperava la traca definitiva de la jornada, l’esperat fil del director Rodrigo Sorogoyen (Estocolm). L’estiu del 2011 va ser un estiu calorós i caòtic. La visita del Papa Benet a la capital espanyola va comportar un desplegament important de serveis. Però paral·lelament a aquest fet, Madrid es veia amenaçada per l’ombra d’un assassí en sèrie que atacava dones grans. Antonio de la Torre i Roberto Álamo es posen a la pell de dos inspectors d’homicidis espanyols que intentaran donar caça a l’assassí. Amb un duet personatges al més pur estil True Detective Rodrigo construeix un thriller policíac amb les profunditats necessàries i un perfils molt ben definits. Que dios nos perdone posseeix tots els elements bàsics amb els quals ha de comptar un bon thriller.
