Recentment em vaig decidir a mirar-me els films de la saga Pirates del Carib (una d’aquelles decisions que un pren en semi-inconsciècia, encara mig adormit, durant el breu trajecte que hi ha del llit a rentar-se les dents), decisió que a última instància m’ha portat a escriure aquest article o ressenya. Confesso que m’ho he passat d’allò més bé amb les aventures de Johnny Depp, Orlando Bloom, Keira Knightely, Geoffrey Rush i companyia. Són pel·lícules entretingudes, molt àgils i imaginatives. Combinen acció, acrobàcies i tocs d’humor amb naturalitat, sense esforç. Precisament un dels grans encerts de Pirates és que no es prenen seriosament ni pretenen ser rigorosos. Tot aquell que li agradi deixar-se portar per la màgia de la imaginació, qui en algun moment hagi gaudit llegint L’illa del tresor, Tintin o El capitán Trueno; tots els que hagin crescut amb Indiana Jones o els Goonies, tots ells fàcilment passaran una bona estona davant la pantalla. De fet, Pirates repeteix l’encert (salvant les distàncies) que ja van tenir en el seu dia Spielberg i Lucas amb Indiana Jones en recuperar l’esperit dels films d’aventures del cinema clàssic.
En el meu cas, aquest “encert” és el que em va atrapar des dels primers minuts de metratge. Tot i ser de la generació Indiana Jones, de petit havia vist moltes, i moltes vegades, pel·lícules de l’Errol Flynn, Stewart Granger, Burt Lancaster… i a Pirates n’està ple de referències molt entrenyables. A la primera entrega (Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl, 2003), quan Jack Sparrow s’escapa dels anglesos enfilat entre cordes i servint-se de politges i pals giratoris que hi ha al port, entre embarcacions, no costa gaire imaginar-se l’Errol Flynn de Robin Hood (The adventures of Robin Hood, 1938) saltant d’una banda a l’altre del castell en cordes que pengen del sostre no se sap ben bé d’on (i ben poc que importa). En aquest mateix film hi ha un altre homenatge més que evident, és l’escena on Johnny Depp i Orlando Bloom caminen sota l’aigua servint-se d’una barca cap per avall que els permet respirar. A alguns aquesta descripció els recordarà una escena calcada amb Burt Lancaster i el “mut” (Nick Cravat) com a protagonistes, i és que ja el 1952 van fer servir aquest truc a el Temible Burlón (The crimson pirate).
No s’acaben aquí les referències. Tenim la figura d’Orlando Bloom, les circumstàncies del qual, enamorat de la filla del governador i empès pels esdeveniments -i el seu amor- a convertir-se en pirata, tenen certes similituts amb la història del Captià Blood (Captain Blood, 1935) de l’abans mencionat Errol Flynn. A la segona cinta de la saga (Pirates of the Caribbean: Dead Man’s Chest, 2006), tenim la batalla multitudinària que té lloc a la taberna de l’Illa Tortuga, refugi dels pirates, on tothom es baralla amb tothom, es trenquen cadires i rebenten ampolles, més d’un surt disparat per la finestra i algun cau des de l’altell sobre una taula, però on tota l’escena té un toc de comicitat i mai, com a espectadors, acabem patint per la integritat física de cap dels participants. A mi em va traslladar, per uns instants, a la taberna d’un film al que tinc molta estima i que de petit havia vist moltes vegades, Assalto al carro blindado (The war wagon, 1967), un western amable que reunia John Wayne i Kirk Douglas i on les baralles que s’originaven al Saloon tenien exactament el mateix to i similar coreografia que la baralla a l’Illa Tortuga. Al mateix temps, aquestes baralles respiren la mateixa candidesa que les baralles protagonitzades pel duo Bud Spencer i Terence Hill.
I encara tenim més elements que es poden interpretar com a petits homenatges al cinema clàssic. El personatge interpretat per Keira Knightely és una digna hereva dels interpretats per Ollivia de Havilland o Maureen O’Hara, això sí, per sort dotada de més caràcter, independència i recursos. La parella de pirates que aporten gran part de la comicitat de les cintes, el baixet mig calb i el borni, recorden clarament als dos vagabunds de la Fortaleza escondida (The hidden fortress, 1958) d’Akira Kurosawa que George Lucas ja va utilitzar d’inspiració per crear C3-PO i R2-D2. L’arribada a Singapur a la tercera entrega de la saga (Pirates of the Caribbean: At World’s End, 2007), de nit amb tot de llanternes i focs, ponts de fusta, focs artificials… em va recordar moltíssim a alguna escena d’Apocalypse Now (Apocalypse Now, 1979) de Francis Ford Coppola.
D’acord que en quant a piruetes i maneres de sortir airosos de situacions impossibles a la tercera pel·lícula se’ls en va de les mans amb la vela major fent de paracaigudes i també resulta excessiu el casament a bord en ple combat, però hi apareix Keith Richards fent de pare de Jack Sparrow. Ja només per això li perdonem al tercer film totes les passades de frenada. I també es veritat que la quarta entrega (Pirates of the Caribbean: on stranger tides, 2011) es fa repetitiva i dóna mostres que la fórmula s’està esgotant, però hi torna a sortir Keith Richards i segueix sent un film entretingut encara que menys encertat que els seus predecessors. Vaixells fantasma, pirates maleïts, bruixes, Déus, tresors, sirenes, moltes botelles de rom… un grapat de bons actors principals (encara que no sóc gens simpatitzant del Johnny Depp dels últims anys, en el paper de Jack Sparrow els seus tics interpretatius resulten suportables) i secundaris (em va encantar la interpretació de Bill Nighy com a Davy Jones, malgrat estar “amagat” sota l’aparença de cefalòpode; l’accent i manera de parlar, així com els seus moviments són sensacionals). Ara hi ha anunciada la cinquena entrega, haurem d’estar pendents de si revitalitzen la saga o l’acaben d’esgotar definitivament.