La sèrie Stranger (2017 i 2020, Netflix) consta de dues temporades i trenta-dos capítols d’una hora de durada. Malgrat que d’entrada els noms no us diran massa res, dir-vos que Stranger està protagonitzada per Cho Seung-woo i Bae Doona. Si cerqueu imatges d’ambdós protagonistes, veureu com sí que els reconeixeu immediatament d’alguna de les pel·lícules o sèries que podem trobar en el munt de plataformes digitals que tenim a l’abast actualment. Ell, Cho Seung-woo, és un actor i cantant sud-coreà amb papers principals a The Classic (2003), Marathon (2005), Tazza: The High Rollers (2006) i Inside Men (2015), així com als musicals escènics Jekyll & Hyde, Hedwig and the Angry Inch i Man of La Mancha. Cho Seung-woo és conegut també pels seus papers en drames de televisió com The King’s Doctor (2012), God’s Gift: 14 Days (2014), Life (2018) i Sisyphus: The Myth (2021). Per altra banda, la seva sòcia aquí, Bae Doona, és una actriu i fotògrafa molt coneguda dins i fora del seu país pels seus papers com a activista política a Sympathy for Mr. Vengeance (2002), de Park Chan-wook, l’arquera Park Nam-joo a The Host (2006), de Bong Joon-ho, i la nina inflable que desenvolupa consciència i s’enamora a la pel·lícula Air Doll (2009), de Hirokazu Kore-eda, basada en la cèlebre sèrie de manga creada per Yoshiie Gōda Kuuki Ningyo. Així mateix, Bae Doona apareix en altres pel·lícules com Cloud Atlas (2012) i Jupiter Ascending (2015), de les Wachowski, així com a la sèrie de televisió Sense8 (2015-2018). Més recentment, la recordareu en l’esplèndida història de zombis ambientada a la Corea medieval Kingdom (2019), de Kim Seong-hun, on interpreta una infermera que busca l’origen de la pesta, i en el paper protagonista a la sèrie de ciència-ficció The Silent Sea (2021), de Choi Hang-yong.
El protagonista principal de Stranger, un contingut, inexpressiu i seriós Seung-woo (que ho borda en un personatge de comportament complex), és un incansable i intel·ligent fiscal (Hwang Si-mok) incapaç de sentir empatia −la veritat és que el guió tan sols li permet riure dues vegades al llarg de tota la sèrie. Com se’ns explica a l’inici, quan era un adolescent, el fiscal Hwang Si-mok va ser sotmès a una delicada cirurgia cerebral per resoldre una anomalia que li deixa seqüeles degudes a l’extirpació de part d’un dels lòbuls del cervell. Quant a l’argument, la primera de les seves dues temporades gira entorn d’un cas d’assassinat enmig d’una trama de corrupció política mentre que, en la segona, s’aborda la lluita de poder i tràfic d’influències entre alts estaments de la Fiscalia General i la Divisió d’Intel·ligència de la Policia Nacional. Bàsicament, la totpoderosa Fiscalia veu perillar els seus privilegis per damunt de la Policia Nacional quan investiga casos criminals, la qual cosa li permet fer i desfer segons els seus propis interessos, a vegades no del tot lícits o fora de la llei. Com a nexe vertebrador entre les dues temporades, el fiscal protagonista Hwang Si-mok rep l’ajuda d’una aguerrida i resolutiva agent de policia Han Yeo-Jin (Bae Doona). És remarcable com, sobretot durant la segona temporada, el rol de la policia Yeo-Jin va evolucionant i va donant suport al fiscal que sempre es veu sol enmig d’una pugna tenaç i impecable fins a convertir-se en l’element clau per resoldre els casos que s’investiguen.
Un dels fets que la fan una sèrie superatractiva i un gaudi és que és plena de girs argumentals (en cap cas inversemblants i gens posats amb calçador) que fan que, a cada nova subtrama o personatge que apareix es faci gran la llista de possibles sospitosos. No obstant això, enmig de tanta confusió −sempre continguda i ben dosificada gràcies a un guió impecable−, fins i tot hom comença a dubtar de la innocència del mateix Hwang Si-mok.
Gràcies a Stranger es copsen alguns dels trets més representatius de la cultura i societat sud-coreanes, tan diferents de les nostres. En particular, el benestar familiar i social passen per damunt de les necessitats pròpies de cada individu. La vinculació entre els diversos membres d’una mateixa família és extrema, fins al punt que les accions i comportament de qualsevol d’ells afecten d’arrel la resta. El tema no és diferent en l’àmbit laboral, perquè la feina és el segon estendard o element més important per la vida dels sud-coreans. Al lloc de treball, el subordinat deu lleialtat i submissió absoluta al seu cap, mentre que aquest té una gran responsabilitat i deure de bones pràctiques envers tots i cadascun dels seus subordinats. Per exemple, com es veu a Stranger, si el cap no se’n va de l’oficina, el subordinat no pot marxar encara que siguin les vuit del vespre d’un dilluns, dimarts o divendres; si el cap decideix que aquella nit hi ha “hoesik” (sortir de copes), es veuen obligats, sense excusa possible, a cancel·lar tots els plans per sortir amb ell i la resta de l’equip. Per altra banda, a la llar, els nens són criats per creure que facin el que facin no podran pagar el deute que tenen amb els seus pares per haver-los donat la vida i pel fet de criar-los. És per això que el culte als avantpassats i el respecte als parents i individus de posició o rang social superior és una obligació. En definitiva, en tot moment cal ser agraït i decorós i comportar-se com un ciutadà i treballador exemplar. Tots aquests trets distintius queden perfectament reflectits a la sèrie més enllà de les típiques imatges de caps o autoritats d’empresa i institucions demanant perdó públicament abaixant el cap en senyal d’avergonyiment, penediment i acceptació de culpa. Vaja, ben bé com aquí, no us sembla?!
Per tant, fins no fa pas massa temps, Corea del Sud era un país de caràcter eminentment tradicionalista i històricament força impermeable a rebre influències foranes, més preocupat pel desenllaç de les constants disputes internes de poder que per sortir a deixar empremta al món. Tot això, afavorit per una taxa d’immigració pràcticament nul·la i pel fet que tothom parlava el mateix idioma. Aquest hermetisme o impermeabilitat, però, es va truncar a la segona meitat del segle XX gràcies als alts índexs de modernització imposats, en part, per la globalització i l’arribada d’internet i les xarxes socials. Però sobretot, per un auge econòmic desfermat i la creació de grans empreses corporatives que van situar el país entre els més desenvolupats de l’Àsia. I és en aquest context quan les tradicions ancestrals i el bon comportament dels sud-coreans com individus en societat es van veure sacsejats per les males praxis i corrupteles polítiques més pròpies dels països occidentals. Fins al punt que es transforma en un país de forts contrastos i, perquè no dir-ho, força perdut entre els nous corrents o tendències socials i el poder i respecte que encara salvaguarda l’statu quo privilegiat dels ancians i individus més poderosos. És, doncs, just en aquest marc, en què Stranger s’ambienta i reflecteix el xoc entre els costums més ferris d’una societat model i els nous aires occidentalitzats que malden per corcar-la.
Al seu país, la sèrie es va estrenar l’any 2017 sota el títol Secret Forest i es va convertir ràpidament en la millor sèrie d’aquell any. Fora de les seves fronteres, buscant recordar una altra sèrie molt coneguda que conté el mateix terme al títol, la plataforma digital Netflix va decidir exportar-la a la resta del món amb un títol més estimulant com és Stranger. L’elevat número d’episodis (algun d’ells sobrepassa els 60 minuts) pot fer tirar més d’un enrere, però tot i això la sèrie funciona més que bé i enganxa d’allò més, la qual cosa fa que realment passi en un sospir. En aquest punt, cal dir que els guionistes demostren una gran capacitat per anar cremant i posteriorment sumant subtrames i personatges. Creieu-me, doncs, quan us dic que val la pena donar-li una oportunitat i superar els primers episodis. No us en penedireu!
I acabo. Stranger és una sèrie addictiva per la seva complexitat i interpretacions reeixides, una d’aquelles en què mai en tens prou i que fa les delícies dels amants de trames de corrupció politico-judicial. Se’ns hi representa una societat molt allunyada de la nostra, la sud-coreana, en la qual, com més persones depenen de tu més gran és la teva responsabilitat i més valor o pes social arribes a tenir. En definitiva, una sèrie molt ben executada sobre lluites entre estaments públics molt poderosos que es pot veure en clau de batalla de David (aquí encarnat pel seu duo protagonista) contra Goliath (uns caps enormement poderosos i influents) mentre, al mateix temps, els seus protagonistes busquen una certa redempció pels seus propis conflictes personals. Això sí, qui busqui tensió sexual no la trobarà, només hi ha els llaços d’amistat que sorgeixen i es van estrenyent entre els seus dos grans protagonistes. Més que destacable, enmig d’aquest clima confús i enrarit de lluita de poders, la brillantor que projecta el tros d’actriu que és Bae Doona en un paper gens habitual de dona coreana inesgotable, autònoma i insurrecta enfrontada a uns patrons (la gran majoria masculins) que l’envolten i la volen anorrear. Tot i que encara no hi ha renovació oficial per a la temporada 3 ni remor de possibles trames o sinopsi oficial, espero que puguem continuar gaudint aviat dels personatges de Stranger.
https://www.youtube.com/watch?v=ALyNBxgftRI
