Ho necessitàvem. Aquest any sí. Tenint en compte que tot ha anat al revés, tot ha sigut trist i qualsevol espurna de recuperació de l’antiga vida se n’ha anat en orris, cal donar gràcies a gent com Paul Thomas Anderson per regalar-nos dues hores i mitja de cinema evasiu i preciós.

Cinema preciós. Preciós. A la vida m’hagués imaginat que pogués escriure aquesta paraula sense sarcasme. És la típica paraula que fan servir les padrines quan volen fer-te veure que et van canviar els bolquers. És la paraula que ha engendrat a Paulo Coelho i tot el seguit d’autors supervendes que es dediquen a predicar un món on no cal recórrer a les drogues per passar-s’ho bé, on només cal inspirar fort durant deu segons per donar-se compte que la vida sòbria sempre ha estat el camí definitiu de la il·luminació individual. Tot i que sigui una paraula que em faci fàstic escriure quan es tracta d’aquest sentit tan orgànic, no n’hi ha cap altra que expressi millor el Cinema que ha fet Paul Thomas Anderson en la seva última cinta. És cinema preciós i no s’hi pot fer més, i potser començava a ser hora que algú fes alguna cosa perquè aquesta paraula deixés de sonar tan de senyora gran que vota a convergència.

A diferència del vuitanta per cent de pel·lícules romàntiques que coneixem i que no veiem perquè ja vam veure A Love Story i ens va fer venir ganes de penjar-nos del pany de la porta amb un cinturó de cuir, PTA va més enllà d’explicar-nos com l’amor només és un luxe a l’abast de la gent guapa de Hollywood. Tothom qui surt —deixant de banda els grandíssims actors de cartellera com Sean Penn o Bradley Cooper, que curiosament interpreten a personatges d’allò més fracassats— fa pinta de ser gent normal. El fill de la veïna que, en comptes d’anar amb patinet, ara es dedica a muntar negocis, o la noia que et feia de cangur quan els teus pares estaven massa farts de sentir-te. Recuperant personatges com els de Boogie Nights o Punch Drunk Love (gent que està com una puta cabra de la manera més tendra) ens endinsa a la Vall de San Fernando, dibuixant amb una facilitat impressionant la dècada dels setanta. No li cal muntar una trama recargolada ni parlar de la responsabilitat d’estimar a algú, sinó que es deixa anar perquè l’espectador gaudeixi d’una història d’amor real, original i gens forçada (no com West Side Story, em sap greu per l’Spielberg, però crec que va refregir el clàssic equivocat).

Si heu d’anar al cinema, aneu-hi per un bon motiu, no per la vuitena vegada que s’estrena una mateixa pel·lícula (excepte si és pel Padrino, en aquest cas sí). Si heu d’anar al cinema, que sigui per veure cinema preciós.