Ja fa temps que segueixo la M. Carme Junyent a Twitter. A banda d’admirar la seva feina profundament, crec que ha donat veu a totes aquelles persones que ens esgarrifem davant la incorrecció de formes de llenguatge no sexista (totis, ellis, hijes, niñes… i altres barbaritats des del punt de vista lingüístic), els desdoblaments, el famós “persones” com el nou genèric i la imposició d’usos i d’altres formes aberrants que recomanen les institucions públiques. Els que treballem per a l’administració pública ens enfrontem a diari a desgavells lingüístics que sota l’estendard de la visibilització de les dones recargolen la llengua fins a límits insultants per al català. Dit això, com a fervorosa seguidora de la Carme, vaig tenir clar que compraria i llegiria molt atentament Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.
El llibre és un recull de breus textos o articles en què dones de diferents àmbits exposen l’estat de la qüestió i la seva visió sobre l’assumpte. En general, les seves opinions van més o menys en la mateixa direcció i s’acaba dient, de moltes maneres diferents, el mateix. Si soc sincera, tot i que el tema em sembla molt interessant, se m’ha fet repetitiu. La gran quantitat de dones que hi participen i la brevetat dels articles fa que estiguin molt limitades, no puguin esplaiar-se i s’acabi caient en la redundància. Potser amb articles més llargs s’hauria pogut aprofundir més en alguns punts de vista o àmbits diferents i el resultat global hauria estat (encara) més interessant.
Tot i això, el llibre ens deixa reflexions interessants. Us deixo amb les 10 frases que m’han arrancat un aplaudiment i un “Sí, senyor” interns.
- Recargolar la gramàtica o la morfologia, allargar i complicar els textos té poc impacte real en la modificació de les desigualtats, ja que la llengua per si sola no té tanta força ni poder. És el patriarcat, amics!
- No s’ha demostrat cap cas on la modificació d’una llengua haja modificat el món i, en conseqüència, haja millorat la vida de ningú.
- I quan em pregunto si aquestes revolucions són la solució a tots aquests reptes, el que em temo és que més aviat són una distracció i que culpem la llengua d’allò que en realitat és responsabilitat nostra.
- Es pot ser feminista i utilitzar el masculí genèric.
- En català el gènere neutre, és a dir, el no marca, és el mal anomenat masculí. Mal anomenat perquè el gènere gramatical res té a veure amb el sexe o el gènere en el constructe social.
- L’ús sistemàtic del llenguatge inclusiu maquilla la realitat, no la canvia.
- El problema és que el llenguatge políticament correcte moltes vegades és gramaticalment incorrecte.
- Tinc la sensació que el debat sobre el sexisme en la llengua ha obviat el rigor científic i ha quedat abduït per una correcció política poc sensata.
- La postergació de les dones no se soluciona només amb el llenguatge inclusiu des de dalt.
- Jo penso que la llengua no és, en si mateixa, sexista o discriminatòria, ni racista ni xenòfoba, sinó que defineix i retrata la persona que la utilitza.
El debat està servit.
Agradarà a…
A qui tingui ganes de reflexionar sobre la llengua.
No agradarà a…
A qui l’ús correcte del català i el llenguatge inclusiu li importi un rave.
