Ja fa temps que segueixo la M. Carme Junyent a Twitter. A banda d’admirar la seva feina profundament, crec que ha donat veu a totes aquelles persones que ens esgarrifem davant la incorrecció de formes de llenguatge no sexista (totis, ellis, hijes, niñes… i altres barbaritats des del punt de vista lingüístic), els desdoblaments, el famós “persones” com el nou genèric i la imposició d’usos i d’altres formes aberrants que recomanen les institucions públiques. Els que treballem per a l’administració pública ens enfrontem a diari a desgavells lingüístics que sota l’estendard de la visibilització de les dones recargolen la llengua fins a límits insultants per al català. Dit això, com a fervorosa seguidora de la Carme, vaig tenir clar que compraria i llegiria molt atentament Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

El llibre és un recull de breus textos o articles en què dones de diferents àmbits exposen l’estat de la qüestió i la seva visió sobre l’assumpte. En general, les seves opinions van més o menys en la mateixa direcció i s’acaba dient, de moltes maneres diferents, el mateix. Si soc sincera, tot i que el tema em sembla molt interessant, se m’ha fet repetitiu. La gran quantitat de dones que hi participen i la brevetat dels articles fa que estiguin molt limitades, no puguin esplaiar-se i s’acabi caient en la redundància. Potser amb articles més llargs s’hauria pogut aprofundir més en alguns punts de vista o àmbits diferents i el resultat global hauria estat (encara) més interessant.

Tot i això, el llibre ens deixa reflexions interessants. Us deixo amb les 10 frases que m’han arrancat un aplaudiment i un “Sí, senyor” interns.

  1. Recargolar la gramàtica o la morfologia, allargar i complicar els textos té poc impacte real en la modificació de les desigualtats, ja que la llengua per si sola no té tanta força ni poder. És el patriarcat, amics!
  2. No s’ha demostrat cap cas on la modificació d’una llengua haja modificat el món i, en conseqüència, haja millorat la vida de ningú.
  3. I quan em pregunto si aquestes revolucions són la solució a tots aquests reptes, el que em temo és que més aviat són una distracció i que culpem la llengua d’allò que en realitat és responsabilitat nostra.
  4. Es pot ser feminista i utilitzar el masculí genèric.
  5. En català el gènere neutre, és a dir, el no marca, és el mal anomenat masculí. Mal anomenat perquè el gènere gramatical res té a veure amb el sexe o el gènere en el constructe social.
  6. L’ús sistemàtic del llenguatge inclusiu maquilla la realitat, no la canvia.
  7. El problema és que el llenguatge políticament correcte moltes vegades és gramaticalment incorrecte.
  8. Tinc la sensació que el debat sobre el sexisme en la llengua ha obviat el rigor científic i ha quedat abduït per una correcció política poc sensata.
  9. La postergació de les dones no se soluciona només amb el llenguatge inclusiu des de dalt.
  10. Jo penso que la llengua no és, en si mateixa, sexista o discriminatòria, ni racista ni xenòfoba, sinó que defineix i retrata la persona que la utilitza.

El debat està servit.

Agradarà a…

A qui tingui ganes de reflexionar sobre la llengua.

No agradarà a…

A qui l’ús correcte del català i el llenguatge inclusiu li importi un rave.