SIMBIOSI Pep Elias & Llegim…? llibreria

1866

En aquesta tercera entrega coneixerem a Isabel Casas, responsable de Llegim…?, una de les dues sòcies fundadores d’aquesta petita- gran llibreria, que és un referent cultural a Igualada que Pep Eliastraspassa la frontera de l’Anoia amb el seu activisme, i a l’escriptor— o com ell prefereix anomenar-se L’escrividorPep Elias, periodista, blocaire, professor de català per a adults i dinamitzador de cursos i tallers d’escriptura creativa, autor —entre d’altres— d’ “Olor de gas” (Premi Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2010).

 

Com us vau conèixer?

Isabel—Doncs, al Pep el coneixia d’Igualada de tota la vida, però oficialment va ser l’any 2006 en la presentació del seu primer llibre de relats “Literalment incapaç de matar una mosca”. A partir de llavors, sempre hem anat tenint contacte i col·laborant amb temes literaris.

Pep— La Isabel, a part de llibretera, és una persona molt activa i implicada en moltes iniciatives culturals i ciutadanes, i jo vaig treballar molts anys en la premsa local, així que devíem coincidir en alguna activitat abans que obrissin la llibreria… És clar que, després de publicar el primer llibre, la relació s’ha intensificat i li agraeixo molt la complicitat.

 

Com va néixer Llegim…?

Isabel— Després que les sòcies haguéssim participat uns quants anys fent parades per Sant Jordi amb una entitat— en concret Dones d’Igualada—  l’any 2003 ens va agafar el cuquet. També amb la voluntat de servei, per tal que a la ciutat hi hagués una llibreria que pogués tenir també música escrita (partitures, mètodes, etc.), ja que una de les fundadores es professora de música i a Igualada no hi havia res.

 

L’escriptor neix o es fa?

Pep— Crec que escriure depèn més de l’actitud que de l’aptitud. El talent no serveix de res si no es treballa. I a escriure se n’aprèn escrivint.

 

Quan vas sentir-te escriptor?

Quan un jurat va decidir que el que jo havia escrit mereixia la pena que fos publicat. De tota manera, de moment, prefereixo el terme escrividor, per aquesta idea d’escriptor no professional.

 

El llibreter fa la llibreria o la llibreria fa el llibreter?foto-isabel-casas-igualada-21-12-12

Isabel— Per a mi el llibreter/ra fa la llibreria. Cadascun aporta el seu tarannà i el seu segell personal i això la diferència de les altres.

 

Es pot viure de vendre llibres?

És difícil, però imagino que llibreries consolidades i trajectòria comercial sí; ara, a les que podríem anomenar llibreries independents, que no formem part de cap cooperativa o associació, ens resulta gairebé impossible.

 

Vius d’escriure o escrius per viure?

Pep— No m’hi guanyo la vida. Escric per sentir-me viu. Viure sense llegir i escriure ha de ser molt avorrit!

 

Creieu que es llegeix prou? Quin penseu que és el problema?

Isabel— Evidentment que en aquest país no es llegeix prou! Crec que és una qüestió d’hàbits, de veure des de petits que a casa és llegeix, que a l’escola et facin estimar la lectura. Avui en dia tot és molt ràpid i trepidant, i la lectura requereix aturar-se i saber gaudir individualment del plaer i el saber que et proporciona la literatura.

Pep— És complex. Hi ha moltíssima gent que es dedica a escriure, però això no es correspon amb els índexs de lectura del país, que són molt baixos. Llegir no està prestigiat. La clau, com en tot, és la motivació: com motivem el jovent perquè dediqui una estona a la lectura en lloc de jugar a la Play o enganxar-se al WhatsApp. Si no associen la lectura amb el plaer no hi ha res a fer. Volem

que els adolescents llegeixin, però a casa, molts no han vist mai llegir els seus

pares i a l’escola, en molts casos, s’explica la literatura d’una manera molt avorrida…

 

Creieu que les llibreries són o han de ser una mena de centre cívic cultural?

Pep— Em nego a considerar que els llibres són un simple objecte comercial; per tant, les llibreries no són o no haurien de ser simples botigues que ofereixen les últimes novetats del sector. Evidentment, tenen una part de negoci, però a mi m’agraden especialment les que també es dediquen a dinamitzar l’activitat literària. I, en aquest sentit, Llegim…? és un exemple perfecte del paper que poden jugar. De fet, és un dels principals motius del seu èxit. És una llibreria amb ànima que treballa a favor de la cultura. Les llibreries no haurien de limitar-se a ser botigues de llibres. Ser un bon llibreter no és sinònim de ser un bon comercial: hi ha aquest plus d’activista o de referent cultural.

Isabel— Segons el caire que li vulguis donar a la teva llibreria; n’hi ha moltes que només és dediquen a vendre i prou. Per a nosaltres és important que la llibreria sigui alguna cosa més que vendre llibres. Ens agrada que sigui un espai de cultura, amb activitats literàries i culturals àmplies, però això et comporta molt de temps i tampoc t’assegura més ingressos… És una forma de militància cultural, que sí, és cert, que dona satisfaccions i prestigi, però malauradament d’això no se’n viu.unnamed-1

 

Sou d’e-book o de paper? Que n’opineu dels primers? Com veieu el futur dels segons?

Isabel— En primer lloc paper, tot i que penso que poden conviure. Els e-book, són molt pràctics per tenir, per exemple, molts títols en un sol suport, tot i que penso que hi ha gent que col·lecciona llibres al seu e-book i tampoc llegeix… A la gent gran, en canvi, pel fet de poder engrandir la lletra i tenir  llum els hi facilita molt la lectura.

Pep— El llibre en paper crec que tindrà continuïtat en el temps i que conviurà amb l’electrònic. Les bones edicions, la literatura infantil, els il·lustrats, tan per a petits com per a grans son inviables electrònicament i el plaer de llegir un llibre en paper, si ets lector, és el millor que hi ha. Més que el format, l’important serà sempre el contingut. Ara com ara, jo sóc de paper. Els e-book encara tardaran a ser rendibles, però les noves generacions l’adopten amb molta naturalitat. De tota manera, no em sé imaginar el dia en què no quedi cap casa amb una llibreria plena de llibres al menjador…

 

Què és el que més t’agrada del que has escrit?

Pep— Com que vas evolucionant, sempre t’agrada més l’últim que has escrit. El primer llibre té un valor sentimental, però amb el temps matises o poleixes l’estil i et sents més identificat amb l’obra més recent.

 

Sobre què o qui t’agradaria escriure alguna dia?

Ara mateix estic escrivint una novel·la ambientada a la meva ciutat. No era una cosa que m’hagués plantejat mai, però de vegades busquem històries interessants i resulta que les tenim davant dels nassos! Totes les ciutats i pobles tenen històries singulars que mereixen ser explicades i que poden interessar el públic de qualsevol lloc.

 

Quin és el llibre que més alegries t’ha donat i/o que més has venut?

Isabel— Del que més exemplars n’hem venut és “Converses amb Teresa Forcades” d’Eulàlia Tort; el que més alegries ens ha donat és “La maternitat d’Elna” d’Assumpta Montellà. Curiosament cap dels dos literatura de ficció, sinó testimonis i memòria històrica.

 

Hi ha algun llibre que preferiries no vendre o heu escollit no fer-ho? Per què?  

No recordo en aquest moment cap títol, però si a vegades per la ideologia política o social que representen, hi ha títols que no els volem tenir. Tampoc no ens agrada massa la temàtica “rosa” o xafarderies de personatges reials o mediàtics.

Los-responsables-de-Olor-de-ga_54360925665_53389389549_600_396
Els responsables de l’adaptació teatral d’ ‘Olor de gas’, d’esquerra a dreta: Joan Valentí, Pep Elias, Marc Hervàs i Òscar Balcells. L’obra va ser possible gràcies a una campanya de micro finançament que va recaptar el capital necessari en només 14 dies.

La primera lectura que recordeu.

Pep— No et sabria dir la primera que recordo, però segurament si ara em dedico a escriure és perquè quan era adolescent vaig llegir “L’illa de Maians” i “Cien años de Soledad”.

Isabel— Tom Sawyer.

 

L’última.

Isabel— “Charlotte” de David Foenkinos.

Pep— L’última lectura que m’ha impactat de debò és “Jo confesso”

 

Una recomanació i perquè.

Isabel— “Algú” d’Alice McDermott editat per Minúscula. Explica tota una trajectòria de vida a través de la seva protagonista, la Marie, una dona que amb records aparentment dispersos ens fa viure 70 anys de la seva vida, des de la infantesa, l’adolescència, l’arribada del primer amor, fins a la vellesa, tot un aprofundiment de la condició humana i les seves emocions, l’alegria, el dolor, la passió, la fragilitat, etc. Un novel.la on hi descobrim que la vida interior de les persones és una gran riquesa i que la vida és una gran i meravellosa aventura.

Pep— Llegir molt i variat; de tot i força, vaja. Fascinar-te per un sol autor o per un sol gènere et limita molt a l’hora de buscar el teu propi estil. I estar sempre apunt per escriure sense excuses. És la manera que el dia que ensopeguis amb una bona història t’hi aboquis amb totes les forces i amb totes les conseqüències. Allò que dèiem de l’actitud…

 

Un lloc per llegir.

Pep— Al sofà, després de dinar, o al llit, abans d’anar a dormir.

Isabel— Un espai, sigui interior o exterior, que hi hagi tranquil·litat i sense elements que em distreguin.

 

Una llibreria i un record.

Pep— Quan estudiava la carrera hi havia una llibreria al carrer Pelai que ja no existeix. N’he oblidat el nom, però recordo que aprofitava moltes estones abans o després de les classes per badar remenant llibres i n’acabava triant algun per llegir durant el viatge de tornada a casa amb l’autocar de línia.

 

Un/a autor/a i un record.c479e3b118f2ae972959511381282ed3

Isabel— Una autora molt estimada és Maria Mercè Marçal. La commoció per la seva mort va ser l’origen d’un seguit de fets, coneixences, experiències i activitats que van propiciar que avui existeixi Llegim…? llibreria.

 

Gràcies a tots dos per compartir opinions i sinèrgies.

 

Teresa Roig

Comparteix
AnteriorLa Ruta de la Seda
SegüentNegra y Criminal. El final del camí
Teresa Roig (Igualada, 1975) col·labora des de jove en publicacions i edita contes en tot tipus de mitjans i reculls. Després de treballar durant anys en el sector audiovisual, actualment compagina l’escriptura amb la maternitat. És autora de "L'herència de Horst" (Alisis, 2007), "Pa amb xocolata" (Alisis, 2009), "El primer dia de les nostres vides", Premi Roc Boronat 2010 (Proa), "El blog de Lola Pons" (Columna, 2011) i "L'arquitecte de somnis"/ "El arquitecto de sueños" (Columna/ Roca, 2013). Podeu seguir-la a Facebook i a través d'algun dels seus blocs: el literari o el personal.