Fitxa tècnica

Ressenya

A punt per viatjar a dos dels països per on passava la mítica Ruta de la Seda, em vaig decidir pel llibre de Colin Thubron, publicat l’any 2006 en anglès i aparegut l’any següent a Península en castellà, La sombra de la Ruta de la Seda. La primera sorpresa va ser veure que l’autor no trepitjava cap dels dos països que jo volia visitar; la segona, adonar-me que Thubron, reconegut autor de viatges i amb un ampli coneixement del món, decidia començar la ruta per Xian, a la Xina, just a la ciutat per on molts precisament acaba la ruta. Vaig pensar que era potser una manera de dir al lector que tenim una visió molt occidentalista del món i que Orient tenia i té encara moltes coses per explicar.

Així, doncs, Thubron s’enfronta a la llarga travessa d’un país divers i superpoblat com la Xina per començar el seu viatge que segueix aquells mateixos camins que van veure durant segles passar centenars de caravanes carregades de les més diverses mercaderies:

“En distintos períodos, todo lo que el mundo conocía había pasado por aquí: incienso, cuerno de rinoceronte, pepinos, almizcle, enanos, lapislázuli, pavos reales, sombra de ojos añil (el monopolio de la emperatriz china), incluso uno o dos leones enjaulados. Las mercancías cambiaban tan a menudo de manos, o tan lejos, que sus orígenes se tornaban fabulosos y se olvidaban.”

Amb l’imperi d’Alexandre el Gran va començar al segle IV a obrir-se una ruta comercial que unia l’Est i l’Oest; dos-cents anys més tard començaven les relacions entre els pobles xinesos i Roma. La ruta pren el nom de la mercaderia més prestigiosa que hi circulava, però eren molts els productes que s’intercanviaven els pobles per on, fins a finals de l’edat mitjana, van transitar mercaders que anaven i venien de la Xina fins a més enllà de Turquia. I és bona part d’aquesta història la que ens explica Thubron al llibre, però de tot aquell passat només en queda l’ombra, tal com el títol del llibre indica:

“Por el fantasma de la Ruta de la Seda, entre los habitantes actuales, análisis de hemoglobina y ADN han hallado un rastro indeleble que une China occidental con el lejano Mediterráneo. Así pues, ¿quién era exactamente la esposa de ojos verdes del dueño del restaurante, quien ahora se estaba llevando mi plato? Quizá…”

L’autor anglès fa un viatge pel present de països com la Xina, Mongòlia, Afganistan, Turkmenistan, Uzbekistan, Iran i Turquia; travessa deserts i muntanyes; s’enfronta a situacions sovint perilloses i parla amb la gent dels països que visita. És sobretot a través dels diàlegs que estableix amb els companys de viatge o d’acollida, que el lector descobreix uns països encara molt desconeguts malgrat que de tant en tant surtin a les notícies. A través de la lectura, aprenem que la a la Xina conviuen moltes cultures i llengües; convivim amb l’autor durant la ruta per llocs tan inhòspits com el desert de Takla Makan o les carretes del Tadjikistan o l’Uzbekistan i patim per la situació en què es troben els seus amics afganesos i iranians.

Viatger experimentat, reflexiona sobre les diverses formes de vida que s’han desenvolupat a països tan diversos com els que formen aquest corredor comercial del qual va parlar ja Marco Polo al segle XIII, fins arribar cansat i brut però feliç a la ciutat d’Antakya, a Turquia, a pocs quilòmetres de la riba del mar Mediterrani:

“Esta era la Antioquía que se vestía con sedas chinas y las enviaba a Occidente. Y no obstante, sus habitantes desconocían los orígenes de la seda. Esta crecía como una pálida fibra algodonosa –creían los romanos- en los bosques de los seres, un pueblo que vivía en los confines orientales del mundo y a veces la extraía de sus flores multicolores.”