Vaig descobrir Sebastià Portell amb Les nenes que llegien al lavabo, un assaig que reivindica la llibertat de la lectura i l’escriptura, el seu poder curatiu però també revolucionari, i des d’aleshores no he deixat de seguir-li la pista. És per això que quan des d’Òmnium Selva Marítima em van proposar de presentar a Tossa de Mar la seva nova novel·la, Les altures, no vaig dubtar a dir que sí. Per això i perquè m’encuriosia molt saber qui va ser Ismael Smith, un artista català del qual no havia sentit mai a parlar. En quin context l’hem de situar? I com pot ser que durant els meus quatre anys a la UdG estudiant Història de l’art no s’hagués mencionat ni una sola vegada?
Sebastià Portell desgrana la seva trajectòria vital i artística en aquesta novel·la que, més enllà de retratar l’artista, posa sobre la taula temes tan interessants com la censura en l’art, la immoralitat, la condició de gènere, el pensament i l’estètica queer o les relacions familiars. Ismael Smith va ser escultor, pintor i gravador, una gran promesa de l’art català de principis del segle XX, a cavall entre el noucentisme i el modernisme i coetani a altres personatges de renom com Eugeni d’Ors o Marià Andreu.
Va ser un home complex, amb un món interior difícil de digerir, amb punts sinistres i tèrbols. De mirada inquietant i posat enigmàtic, Smith no encaixava enlloc, fins i tot va ser rebutjat en els cercles artístics de Barcelona. Se’l considerava transgressor, irreverent i immoral, i aquesta manera de ser va definir, també, el seu art, que va ser catalogat com a art de la caricatura i l’exageració, i amb força raó, perquè ell no volia un art moral, domesticat i bonic, considerava que això era negar-lo. Se sentia còmode en la perifèria i trobava interès en les coses que grinyolen; sembla que gaudia de l’excentricitat —“Mentre parlin de mi…”—, de ser algú que visqués fora dels costums i les convencions. Era un home incomprès, però s’aferrava a aquesta incomprensió i fins a un cert punt va saber explotar-la.
A la presentació a Tossa, l’autor va comentar que va escollir retratar la vida i obra d’aquest excèntric artista en tercera persona per dues raons: la primera, perquè sentia que no podia posar-se al cent per cent a la pell de Smith, parlar d’ell des del jo era una responsabilitat massa gran i fins i tot arriscada, la distància li donava més llibertat i alhora li permetia ser més fidel a la realitat. En segon lloc, conèixer l’artista des de diferents punts de vista és un exercici interessant perquè el joc de miralls ens permet acostar-nos al personatge des de múltiples mirades i, per tant, tenir-ne una panoràmica molt més àmplia i enriquidora. A Les altures, Smith mai esdevé la veu principal del relat, però sí que n’és l’epicentre. I tot això té molt sentit perquè l’ésser humà es defineix, en bona part, per l’entorn. Per això em sembla encertat que Ismael Smith es configuri a partir d’un trencaclosques que ha perdut algunes peces i mai serà completat del tot. Com a lectora, llegir sobre ell des de tantes vessants m’ha permès comprendre’l millor i empatitzar-hi, fins i tot quan creia que no acabaríem d’entendre’ns.
A Les altures és fàcil imaginar-se l’artista i la seva gent, perquè Sebastià Portell no deixa res a l’atzar, recrea perfectament l’ambient i la psicologia dels personatges i el seu esdevenir. L’artista català provenia d’una família burgesa que es va arruïnar i això va tenir unes implicacions socials i personals que van afectar de ple Smith i el seu llegat artístic. De fet, la família és un dels pals de paller de la novel·la: perdre el pare en l’adolescència i viure reclòs amb els germans i la mare va sentenciar la seva manera de ser i de fer. La mare, un cop vídua, talla les ales per complet als seus cinc fills i el seu amor obsessiu i protector acabarà sent destructiu —“I si de tant estimar-los els havia impedit fer camí?”—. I la seva germana, Anna Maria, és la viva imatge de la dona relegada i menystinguda que representa del tot aquest biaix de gènere tan accentuat aleshores. És un personatge que comença sent petit i acaba desenvolupant-se d’una manera admirable i decisiva.
Les altures, doncs, és el resultat d’una feina molt rigorosa i minuciosa d’un dels escriptors més prolífics que tenim avui en el panorama literari català. Portell fa justícia a un escultor, gravador i pintor oblidat que va tastar l’èxit però ben aviat es va veure abocat al declivi. Ara que el conec prou bé —crec—, em pregunto què n’hauria estat, d’ell, si la fama li hagués anat de cara. El que sí sé és que si hagués estat així, jo no hauria tingut la sort de gaudir d’una estona de conversa literària amb un escriptor tan generós com Sebastià Portell. És aquest, el vertader poder de la literatura: viure-la i compartir-la. Ja ho deien les nenes que llegien al lavabo, oi?
