Són moltes les novel·les i pel·lícules que s’han inspirat en projectes secrets, governs conspiradors i assassinats per silenciar qualsevol que sàpiga més del compte. I jo, que aplico sempre aquella dita que diu “piensa mal y acertarás” i que sóc fan de les conspiracions i dels arxius secrets, m’he topat amb La química, una novel·la que narra la història d’una química (el nom no se l’han treballat gaire) que treballa en una unitat secreta del govern dels Estats Units i que en un moment donat de la seva carrera intenta ser assassinada per saber massa coses. La nostra doctora aconsegueix salvar la vida i continuar viva, però la seva supervivència es posa de cap per vall quan el seu antic cap la localitza amb l’objectiu de donar-li una sortida per deixar de fugir eternament. Ella, com és d’esperar, accepta fer un últim “treballet” per al govern per poder escapar de les urpes del sistema, i és en aquest punt en què es desencadena l’acció i on la lluita per continuar respirant arriba al seu punt àlgid.
Argument “ni fu ni fa”
La trama, tot i que ben lligada, no és de les millors que s’ha construït. Consisteix (com tota novel·la d’aquest gènere) en una part secreta del sistema que vol carregar-se els seus servidors un cop ja no són útils, enfront d’uns treballadors que es revelen contra el sistema que els ha emparat fins a aquell moment. Segur que us ve a la ment més d’una pel·lícula d’aquest estil… així que no l’alabaré, perquè és un argument força pobre i més que explotat.
Per si no fos poc, ens trobem amb una història d’amor digna de Hollywood que uneix la nostra protagonista al seu objectiu físic, en Daniel. Molt previsible, oi? Doncs a més de previsible ofereix dosis de sucre no aptes per a diabètics però molt habituals en altres llibres de l’autora. Definitivament, aquesta història d’amor enmig d’un pols amb el govern dels Estats Units, a mi personalment em sobra.
Punts forts
No podem negar que Stephenie Meyer és una de les escriptores que més ven al món i els seus llibres han batut rècords de vendes. Tot i que alguns no la coneixereu pel nom, segur que heu sentit a parlar de la saga Crepúsculo (Cepúsculo, Luna nueva, Eclipse, Amanecer) i és possible que hagueu vist les pel·lícules, una sèrie de films que van rebentar les taquilles de tot el món i que van emocionar milers de joves. La seva fama, tot i que moltes vegades ha estat en entredit, jo crec que no només pot ser atribuïda per l’èxit de Crepusculo, sinó també per petites dosis de bona literatura i creativitat que trobem en les seves novel·les.
Un dels punts forts de la novel·la, per a mi, són les grans dosis de química que hi trobareu i els estris més estrambòtics dignes d’una novel·la o un film de James Bond, la qual cosa implica, per part de Meyer, un treball de càlcul i d’imaginació considerables.
També hi ha molta acció, una acció que sempre està ben narrada i en què s’entenen tots els passos que donen els nostres protagonistes, una tasca que no sempre és fàcil i que ha fet perdre credibilitat moltes altres novel·les que ho han intentat.
Un altre aspecte lloable de la narració de Meyer és el fet que és fàcilment adaptable al cinema. Potser el fet d’haver passat per l’experiència d’haver aconseguit portar al cinema Crepúsculo l’ha portat a tenir prou vista per crear llibres que compleixin amb les característiques i escenes pròpies d’una pel·lícula.
No és la millor novel·la que hagi llegit, però crec que agradarà als lectors habituals de Meyer i aquells que els agrada l’acció amb dosis de romanticisme i patriotisme.