Àcids, mordaços, irònics i MOLT misògins! Així són els disset relats que Patricia Highsmith va escriure en el volum ara reeditat per l’editorial Avenç en aquest any d’efemèride de l’autora. Petits contes misògins (1974) és una mirada trista, dura i sexista a un conjunt de dones víctimes d’una societat i uns clixés als quals viuen sotmeses.
A l’edició en paper de L’escriba d’enguany (que podeu adquirir en aquest enllaç) ja vaig parlar força de l’autora i la seva obra. Però no vaig parlar gaire d’un conjunt de relats que sembla que no perd mai la vigència (per desgràcia). Amb el talent i aquesta ja habitual escriptura àcida, l’autora provoca el lector, el fa sentir incòmode i li remou les entranyes més profundes, no només per fer-lo reflexionar sobre la violència contra les dones, sinó també per posar tot un grapat de xacres socials sobre la taula. Amb no pas més de quatre o cinc pàgines per relat, Highsmith ens fa evident la misogínia de la societat. Cada un dels contes porta un títol d’allò més suggeridor i que defineix el patró de comportament de la víctima: la ballarina, l’escriptora, la coqueta, la paridora, la sogra silenciosa, i així fins a 17 dones víctimes d’elles mateixes però sobretot del seu entorn social.
La sàtira, la ironia i l’acidesa són l’arma que l’autora fa servir per presentar-nos cada una de les víctimes. Sovint costa enfrontar-se a la lectura, he de ser sincera i dir que no és per a tots els estómacs. Ara bé, també penso que ho hauria de ser i potser seríem més conscients de la realitat. Com a contrapartida també es podria dir que cada relat aporta un personatge i una situació diferent, però, malauradament, el desenllaç sempre és el mateix.
No obstant això, no és només allò que explica sinó com ho explica. Highsmith fa gala de la seva habilitat amb el llenguatge i aconsegueix formar frases tan punyents com “Oona estava sempre prenyada i mai no havia experimentat l’inici de la pubertat, ja que el seu pare s’havia aprofitat d’ella des dels cinc anys, i després d’ell els seus germans”. Simple, directe i dolorosa. La frase és d’un dels meus relats preferits, “Oona, l’alegre dona de les cavernes”. Evidentment, mèrit també del traductor, Alfred Sargatal Plana.
I, ja per acabar, i a tall de curiositat, he de dir que vaig conèixer aquesta obra gràcies a T de Teatre. Petits contes misògins va ser l’espectacle inaugural d’aquesta companyia de teatre catalana l’any 1991. Formada només per cinc actrius i un director acabats de graduar i amb un escenari molt simple, van ser capaces d’agafar l’obra de Highsmith i donar-li la potència que necessitava per ser representada dalt l’escenari. Us deixo a continuació un enllaç on es pot veure un petit fragment de l’obra en què es representa “La perfeccionista”, de nou, un dels meus fragments preferits. De fet, tot sovint el faig servir per les meves classes de llengua i escriptura.
