Edgar Wright és tota una institució. Si més no dins el fantàstic. El creador de Scott Pilgrim vs. The World (2010), de la trilogia Shawn Of The Dead (2004), Hot Fuzz (2007) i World’s End (2013), i del genial thriller sonor Baby Driver (2017), torna al cinema per la porta gran amb Last Night in Soho (2021). I dic per la porta gran perquè l’expectació generada per aquest film era màxima: la premiere al passat Festival de Sitges va batre rècords de venda d’entrades del certamen i va fer ple quasi absolut a totes les sessions a l’Auditori Melià. I estem parlant d’una sala amb gairebé 1400 seients.

I si l’expectació era màxima, també ho era el secretisme que, des de la distribuidora, es demanava a l’hora de parlar del film, ja que amb un rètol es pregava a la gent no fes spoilers ni ressenyes excessivament descriptives, ja que el viatge de Last Night in Soho valia la pena fer-lo des de la ignorància. Després de poder gaudir d’aquesta fenomenal pel·lícula presentada pel mateix Edgar Wright en una gravació en la qual es disculpava per no poder ser allà, no podem estar més d’acord. Com menys sapigueu de la pel·lícula, millor, ja que el viatge que fareu com a espectadors de la mà —o de les mans, millor dit— de les nostres dues protagonistes és encantador i deliciós com poques coses en els darrers anys.

Fotografia presa durant el video de presentació d’Edgar Wright de Last Night in Soho al 54è Festival de Sitges (c) Marc Musquera, 2021

Wright ja va demostrar clarament a Baby Driver un profund amor pel continent, al qual dona tanta importància com al contingut, ja que els entén com un tot indissoluble. I aquí no és menys, ja que ens ofereix una factura visual i sonora impecable. Els jocs de llums i colors saturats és impressionant i la tria de cançons que componen el viatge de la pel·lícula són excel·lents i ens permeten reviure una època gloriosa musicalment com és la dels seixanta. Només cal veure la brillant seqüència d’obertura del film. Però a Last Night in Soho, a més, aquest continent té una força dramàtica i narrativa absoluta, ja que, seguint a una jove apassionada pels seixanta i per la moda arribarem a la Londres de l’actualitat, però també als anys seixanta, una època plena de llums i ombres amb clares conseqüències sobre el present en forma de thriller i el noir, amb clars flirtejos amb el fantàstic. Això sí, no direm ni com ni per què. Només recalcar que, com hem dit, hi ha dues protagonistes, cosa clara al cartell promocional coronat per Anya Taylor-Joy (Split, Gambito de Dama) i Thomasin McKenzie (Jojo Rabbit). Ambdues estan encantadores, encisadores i hipnòtiques, i rodejades de grans presències com les de Terence Stamp i Diana Rigg.

Per altra banda, si bé la història que se’ns explica no és la vuitena meravella de la narrativa, el guió és una autèntica joia. El seu calculat engranatge va encaixant tan suaument i de forma tan bella i satisfactòria, que endevinar abans d’hora el seu entramat no afecta en res al gaudi d’una pel·lícula que potser no arribarà a l’estatus de film de culte com altres del director, però sí que és una de les seves obres més perfectes de la seva filmografia. I això ja és dir molt.

Comparteix
AnteriorEl Festival Julius ja és aquí!
SegüentCrítica d'”Antlers”, Scott Cooper. Festival de Sitges 2021
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.