Com us vaig dir, aquesta setmana continuem amb contes que tracten la diversitat sense embuts i és que si no normalitzem aquests conceptes amb els infants, ells seguiràn veient discapacitats, diferències que són importants i seguiràn models que fa anys que haurien d’haver estat abolits per la nostra societat.
Malgrat tot, en alguna cosa sí que hem avançat i és que fa uns anys a les persones amb retard mental se les anomenava mèdicament idiotes, imbècils, subnormals, deficients… avui dia podem parlar de diversitat funcional, ja que és només això: una o moltes diferències entre individus. I això em fa pensar en la paraula normal; què vol dir? Des del meu punt de vista és una paraula molt utilitzada però sense massa significat pel fet que la normalitat va molt lligada al procés d’estandarització que vindria a ser una unificació de models o una simplificació, la qual cosa fa esvair tota diferència i, per tant, riquesa de l’ésser humà a tots els nivells. Així doncs, no s’haurien de normalitzar les persones sinó les situacions en què ens trobem amb persones diferents a nosaltres mateixos. Per tal d’aconseguir que assoliu els objectius amb els vostres infants us proposo uns quants contes:
Pessigolles
Escrit per Alba Barbé i Sara Carro, il·lustrat per Núria Fortuny i editat per Edicions Bellaterra. En el conte, L’Ira li pregunta la seva àvia si hi ha gent que pot fer màgia de veritat i la iaia li respon que hi ha molta gent que pot fer màgia i per tal de demostrar-li fan un pastís de xocolata que gràcies a barrejar-lo amb la màgia de les mans els surt deliciós. Quan l’Ira arriba a casa no es vol rentar les mans per tal que no li marxi la màgia. Abans d’anar a dormir, amb les seves mans fa papallones amb la llum, les quals volen per tota l’habitació i van fins al coixí que té entre les cames. L’Ira juga amb elles i de sobre una de les papallones esclata en mil bocins i donant-li una sensació desconeguda que la fa tremolar tota sencera. Un conte que parla de la masturbació sense pels a la llengua i amb unes il·lustracions electritzants i molt originals. Al final, ens regala la recepta del pastís de xocolata!
El cazo de Lorenzo
És un conte d’Isabelle Carrier que parla sobre el valor de la diferència, la inclusió i la superació personal. Narra la història d’un infant que és com els altres però que un bon dia li cau un cassó al cap i des d’aquell moment esdevé diferent, ja que com que ha de carregar amb el cassó no pot córrer com la resta i cau moltes vegades, per la qual cosa molt riuen d’ell. Ell té moltes qualitats però sembla que la gent només es fixi en el pot que du al cap i per això es volen allunyar d’ell. Un dia en Lorenzo, fart de la situació, decideix amagar el cap dins el cassó, on s’hi està molt de temps fins que una senyora li dóna forces per treure’l.
Orelles de papallona
Editat per Kalandraka, escrit per Luisa Aguilar i amb il·lustracions d’André Neves.
-Mare, tu creus que sóc orelluda?
-No filla meva. Tens orelles de papallona.
-Però, com són les orelles de papallona?
-Doncs són orelles que s’enlairen damunt del cap i pinten de colors les coses lletges…
La clara és especial i a més té orelles de pàmpol, però sort de la seva mare que l’ajuda defensar-se de les mofes i a no fer cas de les opinions dels demés. És un conte màgic que dóna eines per fomentar l’autoestima i a capgirar situacions adverses, ja que tot tret insignificant pot ser motiu de paròdia… La Clara aconsegueix enfortir-se gràcies a la seva “diferència” amb un toc d’humor i molt d’enginy.
Això és tot per avui!
Us recordo que del 7 al 22 de novembre té lloc l’11è Festival internacional d’arts escènciques per als més petits (0 – 5 anys), El més petit de tots a diverses ciutats d’arreu de Catalunya. Busca quin et queda més a prop i gaudeix d¡aquests petits grans espectacles.
