Em ve de gust parlar-vos de Theodor Kallifatides a L’escriba perquè va ser aquí on vaig sentir a parlar per primera vegada de l’escriptor suec d’arrels gregues. Fa dos anys i mig, l’Aida Montoya ens descobria El asedio de Troya, una obra de ficció que ens situa a la Segona Guerra Mundial i pretén posar sobre la taula una reflexió entorn de la condició humana i la guerra i, al mateix temps, ens apropa a la mitologia grega i els clàssics. Des de llavors que tinc aquesta novel·la pendent i, també des de llavors, que no he parat d’interessar-me per l’obra de Kallifatides. Per fi li he fet un forat, però he decidit començar per una de les narracions més reveladores i íntimes: Mares i fills (Galàxia Gutenberg, 2020), una obra del tot autobiogràfica en què l’autor escriu sobre la seva mare. Tot un homenatge.
Certament, però, encara que la figura de la mare és omnipresent, parla de moltes altres coses més que tenen el poder d’atrapar-nos i interessar-nos des d’un inici. Als 68 anys, Theodor Kallifatides se’n va cinc dies a Atenes a veure la seva mare. Ja fa quaranta anys que va emigrar a Suècia a la recerca de noves oportunitats laborals, on resideix des d’aleshores, però de tant en tant torna al seu país natal, una terra que porta ben endins i que estima i troba a faltar però que ja forma part del passat. En realitat, casa seva és la seva mare i tornar-hi li fa obrir un pou de records i sentiments que retrata i descriu a Mares i fills. A mi em sembla molt generós que algú decideixi despullar-se i compartir amb nosaltres retalls de la seva vida. M’ho sembla perquè sempre hi ha algun bocí de tot això que ens acaba ressonant, s’universalitza de tal manera que no pots evitar identificar-t’hi. I quan això passa sents que aquelles pàgines que tens a les mans prenen tot el sentit. A mi el que em passava mentre llegia aquest llibre és que no podia deixar de pensar en totes les coses que de manera incondicional fa la meu mare per als seus tres fills. En tot això que només ella sap i intueix de nosaltres, en tots els silencis i gestos que desxifra sense necessitat de ser explicats. Com pot ser que em despengi el telèfon i amb un simple “hola” ja hagi endevinat el meu estat d’ànim? Em fascina.
És impossible sortir d’aquest llibre sense enamorar-se de l’Andonia, la mare d’en Theodor. La paraula justa en el moment just. La dolçor necessària, sense passar-se, quan i com toca. La lucidesa envejable als seus 92 anys. L’orgull de mare i l’entranyable subjectivitat que llegim en cada una de les seves frases. Diàlegs breus però nítids que ens permeten conèixer una dona com tantes altres que, sense ser perfecta ni tenir cap intenció de ser-ho, sempre hi ha sigut.
A Mares i fills també ens acostarem al pare d’en Theodor a través d’un text que va deixar escrit i que tot just ara ell decideix llegir. A través d’aquestes línies palparem la seva passió per l’ofici de mestre i les misèries i horrors que va haver de viure durant la guerra de Grècia i el nazisme o a la presó. Sabrem que l’Andonia va ser la seva segona dona i que el germà gran de Kallifatides —el primer dels dos que té— és fill de la primera, a qui sempre més va enyorar. Un home que el va fer persona, tal com destaca, pel que fa als valors i principis de feina, sentit del deure, responsabilitat i paciència. La mare, en canvi, diu que el va fer escriptor. El seu univers era diferent, comenta, “allí hi havia la familiaritat i la intranquil·litat. Hi havia la desmesura. […] I, per damunt de tota la resta, en el seu món hi havia memòria”. La memòria i l’amor maternal que ara ell plasma en aquestes pàgines.
L’escriptor aprofita el breu viatge a Grècia per reflexionar, també, sobre els orígens i la identitat, els amors, les amistats i l’escriure. Malgrat que ara se sent lluny de Grècia, no pot evitar emocionar-se quan passeja pels carrers que el van veure créixer fins als 25 anys. Un Kallifatides nostàlgic compara el país amb Suècia, on viu, i tot que ara li seria impossible escollir entre els orígens i la terra d’acollida, reconeix que el sentiment de pertinença és tan fort perquè “el passat és l’únic que tenim”, és el lloc dels començaments —la mare—, les primeres vegades, les primeres ferides, la llengua materna —el primer mite, que diu ell—… i es manté fidel a aquests records. Per convicció i per voluntat pròpia.
Estic impacient per tornar a llegir Kallifatides, en especial aquesta vessant autobiogràfica, un gènere narratiu que cada vegada gaudeixo més. Però, sobretot, estic impacient per anar a abraçar la meu mare. Abans potser primer li trucaré, a veure si aquesta vegada desxifra la meva veu d’emocionada.
