El que estic a punt de fer em sembla fins i tot avorrit. S’ha fet masses vegades. Em sento com es deu sentir l’Acadèmia americana cada vegada que la Meryl Streep estrena pel·lícula. Segons les instruccions que he rebut des de la redacció, he de fer la crítica de la nova pel·lícula de l’Almodóvar perquè està nominada als Goya. Digueu-me que no sona redundant. Almódovar nominat als Goya. El bucle infinit.
Es tracta d’una pel·lícula que, tot i certa pretensió agosarada, no crec que estigui a l’alçada de Dolor y Gloria. Aquella pel·lícula és superior. Tot i així, Madres Paralelas té ganxo. Tracta dues temàtiques d’interès popular i particular: la maternitat i la memòria històrica. Una comença a cansar després de vint minuts, però l’altra es manté amagada fins el punt crític de la pel·lícula, la qual cosa és fantàstica, ja que marca un paral·lelisme terriblement encertat amb el panorama polític actual. Previsible des d’un bon inici, Almodóvar busca remoure en la consciència dels espanyols perquè es comencin a aixecar camps i cunetes de tot el país. Això és la lectura que, al meu parer, s’hauria de fer, deixant de banda tota la parafernàlia maternal de la pel·lícula. Si bé aconsegueix explicar una història recargolada com la mare que el va parir sense gaires problemes, el punt que més interessa és aquest clam desesperat contra la ignorància premeditada que hi ha envers la Guerra Civil. Va guanyar el feixisme i es van perdre milers de familiars pels camins de carro dels pobles. Sincerament, crec que és una aposta molt valenta per part del director i no se li ha de restar mèrit. El que jo pugui dir pel que fa a la trama és irrellevant. Deixant de banda si ens ha agradat o no, crec que compleix perfectament amb la seva funció, la de deixar-nos gelats en veure una fila d’esquelets apilats en una fossa comú. Esquelets que van ser avis d’algú. Mares d’algú.
Crec que m’he posat molt seriós, però amb la memòria històrica no es juga. I, ja que Pedro Almodóvar no ho ha fet, jo tampoc em penso passar de llest. Menys faltaria.
PC (Post crítica): Si esperàveu que parlés de com ho fan els actors i de l’escenografia kitsch que tan destaca a les seves pel·lícules, us heu equivocat de crítica. Que la Penélope i l’Almodóvar treballen bé junts és una cosa que donem per feta. I que les parets tenen estampats de color pastel, també. Que semblem nous, hosti.
