A Els grans optimistes (Edicions del Periscopi; traducció de Marc Rubió), finalista del Premi Pulitzer 2019, Rebecca Makkai (Chicago, 1978) ens porta a dos escenaris clarament separats en el temps, però que comparteixen protagonistes i un mateix eix vertebrador. El primer transcorre entre els anys 1985 i 1992 quan la ciutat de Chicago es veu trasbalsada per una epidèmia mortal devastadora. Mentrestant, Yale Tishman, un dels seus protagonistes, comença a prosperar en l’àmbit professional com a promotor d’exposicions d’art, veu com un rere l’altre la majoria dels seus amics homosexuals emmalalteixen i la seva vida canvia per sempre. El segon ens situa trenta anys més tard (2015), quan la Fiona, una amiga de joventut d’en Yale, pren un avió per viatjar a París i buscar la seva filla desapareguda. Mentre intenta redreçar la relació amb la seva filla, Fiona es retroba amb tot el dolor d’aquells temps passats que creia havia deixat enrere per sempre més. Així, com ens transmet l’autora en un moment donat, “La Fiona tenia dins la mà una pila de fantasmes”. Però el més important és el fil conductor que vertebra ambdues històries vitals que és l’epidèmia provocada per la Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida o SIDA. I és que Els grans optimistes té la gran qualitat d’aparèixer a les nostres vides en un moment d’allò més adequat, perquè el passat 5 de juny es van complir 40 anys de la descripció dels seus primers casos.
Permeteu-me, doncs, posar la narració de Makkai en context. El Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH), agent causant de la SIDA, és un retrovirus (no confondre amb el SARS-CoV-2, responsable de l’actual pandèmia de la COVID-19) que ataca i destrueix per complet el sistema immunitari o defenses dels individus infectats. La malaltia, és a dir, la SIDA, apareix quan la infecció del virus es troba en la seva fase més avançada. Una de les seves vies de transmissió més habitual és la sexual. Això fa ben bé una pila d’anys que es coneix, però quina és la situació actual de la malaltia? Ara com ara els medicaments contra el VIH, els antiretrovirals, són capaços de controlar la replicació del virus i aconsegueixen que la infecció no derivi en SIDA i es parli, més aviat, d’una malaltia de tipus crònic amb la qual els pacients poden conviure al llarg de tota la vida sense pràcticament efectes adversos i amb una reducció important del nombre de pastilles que el pacient pren cada dia. Si bé, segons clamen els experts, encara queda molt camí per recórrer, ja que l’epidèmia no està controlada i en les últimes dues dècades el nombre de noves infeccions diagnosticades no ha variat pas gaire. És per això que el 1996 es va crear El Programa Conjunt de Nacions Unides sobre el VIH i la SIDA (ONUSIDA o UNAIDS en les seves sigles en anglès) amb la fi de coordinar la resposta internacional a l’epidèmia i fer-hi front en una acció global i concertada.
Doncs bé, l’autora ens hi descriu sense pèls a la llengua ni estalviar-nos detalls escabrosos aquells primers temps en que la pandèmia de VIH va estar marcada per una morbimortalitat molt elevada perquè no es disposava d’eines per lluitar contra la temible infecció. Una etapa que es va arribar a titllar d'”edat mitjana de VIH” i que va venir marcada per una enorme desesperació en pacients i personal sanitari. I és en aquest punt que la novel·la m’ha fet tornar a pensar en el fet que el descobriment de l’agent causant de la SIDA és una de les fites científiques més importants del segle passat i una de les més suggestives que es poden explicar. Obro parèntesi i recomano recuperar una pel·lícula de gènere documental estatunidenca dirigida l’any 1993 per Roger Spottiswoode i titulada En el filo de la duda (And The Band Played On). La pel·lícula, protagonitzada per Richard Gere, Alan Alda, Steve Martin i Matthew Modine, fa un repàs cronològic i a fons de l’esclat de la malaltia als Estats Units i l’àrdua batalla d’un grup de pioners contra els estigmes de la societat i la burocràcia per trobar una cura a l’anomenada “plaga de la segona meitat de segle XX”. De veritat que es tracta d’un film que tothom hauria de veure, perquè hi ha molt per aprendre, informació rellevant sobre com es transmet la malaltia i quantes persones es poden veure afectades i, sobretot, recordar sobre aquell moment trist de la història. Han transcorregut una bona pila d’anys des de la carrera per descobrir-ne l’agent causal entre els laboratoris dels prestigiosos (i mediàtics llavors) Robert C. Gallo i Luc Montagnier fins al moment actual, quan la investigació sobre el VIH afronta dos grans reptes: aconseguir la curació completa mitjançant noves estratègies de tractament que siguin capaces d’eliminar completament el virus en el pacient infectat i aconseguir-ne una vacuna preventiva que eviti la infecció.
I acabo. Sense gaire perill d’equivocar-me, diria que Els grans optimistes és una de les grans novel·les del 2021. Rebecca Makkai escriu una història que no és gens difícil d’encotillar, que es veu venir d’una hora lluny, que ens retorna a uns temps molt durs que van marcar el futur de tota una generació de joves plens de salut, projectes i il·lusions. Es tracta, en definitiva, d’una brillant narració que, més que mort, traspua vida, amistat, supervivència i amor, i ens explica com cal viure-la en temps de crisi per poder reeixir sa, estalvi i feliç de la constant confrontació, pèrdues i traïcions que inunden les nostres vides quotidianes. Segons he llegit per documentar-me i escriure aquesta ressenya, hi ha 76 milions de persones infectades per VIH i pràcticament 40 milions de persones han mort de SIDA. En l’actualitat, 38 milions de persones conviuen amb el VIH, mentre que cada any es produeixen 80.000 noves infeccions només als països “desenvolupats”, de les quals 800 tenen lloc a Catalunya. Aquests números, convindreu amb mi, esgarrifen. Sort que som uns grans optimistes.
