Lover
Estic segura que en Marc us dirà que les crispetes al cine són una merda perquè fan soroll i no et deixen gaudir de la pel·lícula, que ho emmerden tot i que el pobre David Muñoz llavors les ha d’escombrar, que faltes el respecte als pobres que han treballat en aquella obra d’art… bla bla bla. Res. Els que el coneixem sabem que és un maniàtic i un amant del silenci, i com que ens l’estimem un munt i li respectem les tonteries, quan anem al cine amb ell només ens enduem l’ampolla d’aigua. I hi duc aigua perquè no fos cas que el soroll que fa el gas quan obres el tap de la Coca-cola el pugui molestar…
Per defensar les crispetes es necessiten pocs arguments perquè, a més de ser boníssimes i que quan comences a menjar-ne ja no pots parar, a tothom li agraden. M’atreveixo a dir que tothom té bons records en què hi ha crispetes al mig. En el meu cas, les crispetes em transporten a aquelles nits d’estiu i interminables a Xauxa (els de la comarca ja sabeu de què parlo, oi?) i a les meves primeres sessions de cine en què em portaven a veure el més nou de Disney quan no aixecava ni un pam de terra.
Però el cas que ens ocupa no són les crispetes en general sinó al cinema. A veure, a mi també em molesta que la gent faci soroll al cinema, però anar al cinema és ES-BAR-JO, oci, festa, cap de setmana, una cita, una bona estona amb els amics… i com tota forma d’oci implica un ritual, que és el de comprar crispetes, llaminadures i Coca-cola. Ja em perdonareu, però a mi em molesta més el típic nen que no calla, el tòtil que s’ha deixat el mòbil amb veu i li truquen, el grup de marrecs que no surt mai de casa o el iaio que pregunta a la dona de què va la peli perquè no pilla res! Per altra banda, avui dia que anar al cinema és un luxe apte per a les més amples butxaques, ja que ho fas, ho fas ben fet i et fots les crispetes i el que faci falta.
Aida Montoya
Hater
Doncs l’Aida té tota la raó. A mi tampoc m’agraden els nens que criden, els mòbils que sonen a dins la sala i la gent que comenta la pel·lícula a cada condemnada escena. Aquest fet es deu a que potser no soc tan torracollons com us penseu i a que com gairebé el noranta per cent de la gent que vol gaudir d’una pel·lícula al cinema, la vull gaudir en silenci. Potser el noranta per cent és ser molt optimista, però per una vegada a la vida, ja m’està bé que el positivisme s’apoderi del meu cos.
Silenci. Quina gran paraula, oi? Malauradament i per molt que em costi assumir-ho, el silenci té els dies comptats. Actualment queden pocs racons on la gent pugui gaudir d’una bona estona de silenci. Fins i tot, la gent ha acabat assumint que el silenci comporta incomoditat, ja que només has de parar una mica d’atenció a les ridícules converses d’ascensor que s’acaben tenint pel sol fet que la gent no suporta estar amb algú altre sense tenir la necessitat d’obrir la boca. A mi això no em passa. No, no us penseu que és perquè els meus temes de conversa són tan interessants que hom no es pot resistir a al meva oratòria. El tema va més encaminat al fet que com que sé que si pujo a un ascensor amb algú altre aquest es veurà obligat a parlar-me del temps, comentar-me si ja he plegat de la feina o a fer-me saber si he vist el cartell de l’entrada on s’anuncien les festes del barri, acostumo a pujar sol a tots els ascensors. Ho sé, és tot un art. A vegades he arribat a esperar-me 10 minuts dins del cotxe per no coincidir amb ningú, però creieu-me que l’espera val molt la pena. Segurament em titllareu de repel·lent, sociòpata o antisocial, però us equivoqueu. Bé, una mica de raó teniu, però a mi no em disgusta que la gent em parli, sinó que no m’agrada la gent, i encara menys si no tenen res interessant a dir-me. Tampoc és que el temps o la temperatura exterior m’importi una merda, o que no vulgui participar a la cercavila del barri; el que vull és no haver de parlar amb ningú pel sol fet que estiguem tots dos sols compartint dos metres quadrats i a dos pams de les nostres respectives cares. Dimoni, tan difícil és estar callat i en silenci?
Veureu que en cap moment he esmentat les crispetes. A veure, Aida, si el teu problema és que necessites recordar aquelles sessions de quan eres petita, o aquell cop que vas anar a cine amb les amigues/amics. Punt número 1: parla amb els teus pares i que t’expliquin com va ser l’experiència. I punt número 2: queda amb les amigues/amics i gaudiu d’un bon cafè mentre recordeu aquells moments tan feliços. Però si us plau, no hi posis les crispetes pel mig. Elles no tenen la culpa que siguis una nostàlgica.
Sí, els refrescos a la sala de cinema em molesten, ja que la gent sol intentar absorbir el glaç de l’envàs xarrupant com si no hi hagués demà, per tal de recuperar fins a l’última gota sota el crit de: “Ehhh, que això jo ho he pagat”. Sí, les crispetes m’irriten perquè també fan soroll i ho deixen tot fet una merda i com si en aquella sala s’hi hagués celebrat una festa universitària. I sí, també em molesten “les xuxes”. Ja sé que no fan soroll, però m’és igual, em molesten i punt. La gran pregunta és: anem a veure una pel·lícula o a menjar mentre davant dels nostres ulls projecten uns senyors que es mouen, parlen i fan nosequè? De veritat ho haig de justificar? Escolteu, si no sou capaços d’estar-vos dues hores sense posar-vos alguna cosa a la boca, sigui sòlida o líquida, llavors el problema potser el teniu vosaltres i no jo.
