A principis de març començo La papereria Tsubaki, d’Ito Ogawa (Navona, 2024), una mica per atzar i una mica per impaciència. Em moro de ganes de conèixer de més a prop la literatura japonesa, ja que fins ara n’he llegit llibres comptats. Així que pocs dies després de rebre’l i un cop vaig haver acabat L’illa de les dones del mar, poso rumb de Corea al Japó sense dubtar-ho. La casualitat ha fet que mentre llegeixo aquesta novel·la, una de les meves millors amigues i també prescriptora de llibres a les xarxes (@lasaraholmes) és de viatge al Japó. La Sara, que és una persona apassionadíssima de tot el que fa, em va retransmetent tot el seu viatge, cada dia, sense excepció, i, malgrat la diferència horària, tota l’estona sé què fa i per on corre. Així que, definitivament, agafar La papereria Tsubaki en aquest precís moment ha sigut un encert, ja que tot l’imaginari japonès —cultura, gastronomia, costums…— ha agafat més força mentre llegia gràcies a l’àlbum de records de la meva amiguíssima i tot plegat ha sigut molt més bonic i interessant.
A La papereria Tsubaki coneixerem la Hatoko, una jove que torna a Kamakura, el poble de la costa on va créixer agafada de la mà de la seva àvia i amb qui sembla que va acabar tenint una relació una mica distant. A Kamakura, per nostàlgia i també per necessitat, reprèn el negoci familiar d’una papereria, on no només tira endavant la botiga darrere el taulell venent llibretes i material d’oficina, sinó que s’introduirà en el màgic ofici dels escrivents amb l’objectiu d’honorar i preservar la tradició de la família.
Gràcies a aquest nou camí que escull, la Hatoko coneixerà gent de tota mena que s’hi posa en contacte perquè confeccioni i redacti cartes per a éssers estimats (o no) en nom seu: una carta de comiat, una salutació, un missatge d’amor i afecte, una reclamació… La veritat és que ha sigut bonic acompanyar la Hatoko en aquest corriol de creixement professional i també personal.
L’escriptura de La papereria Tsubaki, com a bona literatura japonesa, és lenta i delicada. Se’ns hi descriu, detall a detall, l’art de confeccionar cartes i escriure-les, des del paper més adient, passant per la tipografia fins a la ploma o bolígraf indicats segons el missatge que es vol donar. A mesura que perfecciona la tècnica, la Hatoko va recordant savis consells que li donava la seva àvia i que l’ajudaran a encaminar els missatges de les cartes, les quals, segons la seva predecessora —com li diu sovint—, reflecteixen l’ànima de les persones que les escriuen. Des de fora, pot semblar una mica estrany, això de contractar una persona perquè ens escrigui un missatge, però és ben cert que no tothom té la capacitat i les eines per transmetre el que pensa de manera clara, concisa, minuciosa i neta, és per això que “ser escrivent exigeix expressar-se des del cor i el pensament d’altres persones” i, per tant, entenem que és una feina d’una gran responsabilitat si es fa des del cor.
Tornant al viatge de la Sara, hi va haver un dia que em va explicar que la societat japonesa té una manera de fer molt ordenada i disciplinada però que, a la vegada, tot plegat és molt solitari. Aquest llibre m’ha transmès del tot aquest sentiment de solitud. M’ha fet l’efecte que els personatges en general són molt independents, amb un sentit del respecte molt accentuat i, a la vegada, amb poca relació social, o, si més no, tenen relacions tímides i de creixement lent. Potser el que em sorprèn és que ells ho viuen com un gran vincle, però des de la meva perspectiva mediterrània, m’hi falta passió, afecte i intensitat. Em sembla interessant viure aquest contrast a través de la literatura, és un xoc cultural molt bèstia, perquè la nostra manera de fer és del tot oposada a aquesta concepció de vida.
Veurem, doncs, com enmig de tot aquest vaivé de lletres, caràcters i tipus de paper, la Hatoko anirà coneixent i establint vincles amb alguns dels seus clients i veïns, encara que, com us deia, des de la mirada fresca i festiva de casa nostra són complicitats una mica contingudes i cuinades a foc lent. Aquestes trobades ens permetran entrar en el seu món, la seva manera de pensar i percebre la vida —no només de la protagonista, de la societat i cultura japoneses en general— i destapar alguns secrets familiars que a poc a poc veuran la llum. És bonic de veure com a través de l’escriptura per als altres, la Hatoko es va descobrint a ella mateixa. Escriure acaba convertint-se en una teràpia pròpia que li permetrà comprendre algunes circumstàncies personals a les quals no havia parat prou atenció i perdonar-se alguns errors.
La papereria Tsubaki m’ha portat la calma i la serenitat que tantes vegades busco entremig del ritme frenètic de la meva quotidianitat. M’ha fet coneixedora d’una professió ja pràcticament oblidada que estic segura que m’encantaria, perquè no hi ha res que m’agradi més que estar en contacte amb la màgia de les paraules i cuidar cada coma i cada frase. De cop i volta, vull ser escrivent i deixar-me emportar per la màgia de les lletres i les paraules i pel caliu i el tracte amb les persones, que són dues de les coses que més feliç em fan d’aquest món.
